16 jutges d'un jutjat, fan judicis a tot drap.

Temps de lectura: 5 minuts

Avui estava a punt de colar-vos una historieta oriental d’aquelles que semblen molt profundes, quan m’he adonat que no em perdonaria mai a mi mateix ser tan cutre.
A més a més, estic segur que molts ja la coneixeu.

És aquella que fa més o menys així:

El camperol xinès

Un camperol xinès té un cavall guapíssim i es nega a vendre’l perquè l’estima un munt. Un dia el cavall desapareix i els veïns del poble li diuen:

— 风信子 (que significa Jacint en xinès), ja et vam dir que l’hauries d’haver venut quan encara podies, l’has ben cagada ara.

En Jacint, amb una calma que espanta els diu:

— Ja veurem, ja veurem.

Dies després, el cavall torna acompanyat d’una dotzena de cavalls salvatges com si fos la pel·lícula “Spirit, el corcel indomable”. Els veïns, sorpresos diuen:

— Quina llet que has tingut Cintet! És el millor que et podria haver passat mai! Tens una flor al cul.

En Jacint molt tranquil·lament els diu:

— Ja veurem, ja veurem.

Aneu veient el patró, no?

El fill d’en Jacint (少年风信子 → Jacint Júnior) intentar domar un dels cavalls salvatges, però es fot una pinya escandalosa i es trenca una cama. Els veïns, diuen: “Quina desgràcia! No vau veure que això podria passar? Sou uns inconscients. Hauríeu d’haver tingut més compte!”. En Jacint molt tranquil·lament els diu: “Ja veurem, ja veurem.”

Just l’endemà, esclata una guerra, i tots els joves del poble són cridats a files. Excepte qui? Pam! En Jacint Júnior, que està lesionat. I els veïns altre cop: “Quina sort que has tingut! No hi ha dret que els nostres fills vagin a morir i el teu es quedi aquí!” 

A hores d'ara no us fa falta que us digui què contesta en Jacint, noi?

Però res, no us explicaré pas aquesta història.

Us n’explicaré una altra que té de nom…

En Joan a Brighton

L’estiu del 2014, tinc 16 anyets i m’envien a Brighton per aprendre anglès. La família que m’allotja viu a prendre pel cul del centre i he d’agafar un bus de 35 minuts cada matí.
Penso: ets un desgraciat.

Pujo al bus i conec una noia que, casualment, també va a l’acadèmia. És maquíssima.
Penso: Que bé! Una nova amiga, això és el millor que em podria passar.

Arribem tard a la primera classe. Els grupets ja estan fets. El grupet d’espanyolets ens fa el buit i ens toca anar amb els suïssos i alemanys.
Penso: quina mal sort, almenys amb els espanyolets em podria haver comunicat. 

Anar amb l’altre grup ens obliga a parlar anglès tot el dia. Dues setmanes més tard, som les dues persones amb millor anglès de tota l’acadèmia.
Penso: quina bona sort, que es fotin els espanyolets que encara es pensen que “actually” significa “actualmente”.

M’enamoro com un foll de la noia del bus, però em treu un any i sembla dues-centes vegades més madura que jo. No faig cap pas per por al rebuig.
Penso: quina mala sort viure un amor no correspost.

Durant el seu últim dia, en l’últim trajecte de bus que compartirem es posa molt seriosa, em mira als ulls i em deixa anar: jo no vull marxar de Brighton sense fer-te un petó.
Penso: alkjlkfdjklenanldkjaifkjnanklnvñnveiannajfjjjwwwwwttf?

S’entén la idea, no?

Reflexió

Quin pot ser l’aprenentatge? No vagis tan de pressa valorant si una cosa és bona o dolenta? Podria ser. Però crec que podem anar més enllà. En totes les situacions, estàvem jutjant com a bo i dolent el que ens passava. Com si fos un interruptor.

Quina és la font del patiment en aquestes dues històries?
En la meva opinió no és precipitar-se arribant a conclusions. És simplement creure que existeix coses bones i les dolentes.

Ho sé…

Ara de veritat. Podem viure sense les idees del bé i el mal? Sense el concepte de millor i pitjor? Sense el massa i l’insuficient? Sense el normal i l’anormal? Sense ser jutges del món com si fóssim els únics que sabéssim quines són les coses correctes i quines no? Veient les coses tal com són. Sense afegir res més.

Podem? O és impossible desfer-se d’això? Pot ser que la societat es desintegri si deixem de jutjar tot el que ens passa?

Podem buscar una manera de continuar interpretant el que vivim i sentim sense utilitzar aquestes etiquetes?

L’objectiu d’aquesta publicació és posar sobre la taula la meva opinió. Crec que sí que es pot.

Crec que hi ha una manera de deixar de jutjar el que vivim sense alhora negar que el que sentim és real. Perquè sempre està més relacionat amb el nostre interior que amb el nostre exterior.

La proposta:

Imagina’t que un amic teu cancel·la un pla a l’últim moment. Tots tenim un amic així. Per respecte, no us diré qui de la meva colla ho fa, però sí que us diré que quan això passa en diem “fer la Joan”.

Que algú et cancel·li el pla en l’últim moment, què et generà inevitablement?
Quan faig aquesta pregunta acostumo a rebre respostes similars: irritació, ràbia, enfadat, ressentit, desesperació, etc.

I aquí és on començo a jugar. Em faig una mica l’orni i dic:

— Clar, normal. Entenc que sent això perquè necessites sentir que et tenen en compte, i que tenen un compromís amb tu quan quedeu, no? Fins i tot, com una mica de respecte, que t’avisin amb temps.

— Exacte, exacte. — M’acostumen a respondre.

I després pregunto:

— I em podries posar un cas en què no sentissis aquestes emocions? Podries trobar un cas en què el teu amic et cancel·la els plans i sents alegria i un sentiment d’alliberació?

Pots tu?

I de cop, tots podem recordar algun moment que ens ha passat precisament això. Ens han cancel·lat el pla i en comptes de ràbia hem sentit una alliberació.

• Perquè no teníem ganes d’estar amb ningú en aquell moment.

• Perquè el pla feia temps que ja no ens motivava.

• Perquè no ens trobàvem del tot bé i ho fèiem per compromís.

• Etc.

En els dos casos, tant si sentim ràbia com si sentim alegria, el fet és el mateix. Ens han cancel·lat un pla en l’últim moment.

Però espera. Això no trenca els nostres esquemes? Llavors que algú arribi tard, és bo o és dolent? Ho hem de castigar o no?

I aquí és on vull arribar. Les emocions no venen del que ha passat a l’exterior. 
Si fos així, SEMPRE que algú et cancel·la un pla, m’hauria de sentir d’una MATEIXA manera concreta, no?

Ve del que necessitem des de dins.

Si les necessitats són cobertes, sentim emocions agradables.
Si les necessitats no són cobertes, sentim emocions desagradables.

I quan et limites a fer aquesta associació desapareix el bé i el mal.

No és l’exterior el que ens fa sentir. És el detonant. Però no la causa.
És la sensació de tenir les necessitats cobertes o no cobertes, la que fa que es disparin les emocions.

Ara vull que t’imaginis qualsevol situació a la teva vida que hagis sentit una emoció forta.
Potser alguna que creguis al 100% que te la va generar una altra persona amb un comentari o una conducta.

I que ara intentis explicar-ho des d’aquesta òptica. Sense jutjar el que et van fer. Ni la persona que t’ho va fer. Només intenta descobrir que no estaves rebent en aquell moment. Aquella necessitat que estava descoberta o que estaven trepitjant. Allò ens feia sentir.

Et quadra?

Consideracions:

Però que faig? Deixo de creure que hi ha coses “inherentment dolentes o inherentment bones”?

Sí.

Si algú em roba la cartera, no deixaré de sentir, por, ràbia ni frustració. I no deixaré de creure que el món seria un lloc millor si no passés. Però no perquè l’altra persona sigui dolenta i malvada. Sinó perquè evidentment, hi ha hagut un parell de necessitats humanes meves molt primitives que s’han vist compromeses (seguretat i protecció).

L’única diferència és que no vull caure en pensar que jo soc bo i ell dolent. I que per aquesta raó ell mereix ser castigat. 

Tots sabem que això només portarà a més violència.

Encara que em costi, entendré que darrere el fet de robar la cartera, tristament hi ha una (o moltes) necessitats no cobertes. I simplement, crec que hi ha mil maneres de cobrir les seves necessitats i les meves, ALHORA sense generar més patiment en aquest món.

No caure en un relativisme buit on tot s'hi val

No us penseu que donaré la meva cartera somrient. No m’agrada que em robin. I si fa falta, i em veig amenaçat utilitzaré l’ús protectiu de la força. Però no serà per castigar-te. Ho faré des de la por i per salvar la meva integritat física o la dels meus.

I demà intentaré construir un món on les teves necessitats i les meves es vegin cobertes. Un món on per tu aconseguir seguretat econòmica i no me l’hagis de treure a mi.

Que consti que no soc Buda

Soc el primer que jutja de forma automàtica. Tant el que fan els altres com el que faig jo. Massa anys de pràctica.

No obstant això, la meva vida ha millorat enormement a mesura que m’he desfet de la imatge mental d'“allò que fa està bé o està malament” i l’he substituïda per “tots fem el que podem (encara que a vegades sigui de forma molt desafortunada) per cobrir les nostres necessitats.”

Una publicació una mica més filosòfica. Sempre que trec aquest tema em trobo molta oposició, així que no dubteu a deixar la vostra opinió!

Apa, suficient per avui 🧡

Si t’agrada el contingut i creus que coneixes a algú que també li pot agradar, comparteix-ho i segur que els teus amics deixaran d’arribar tard i ningú et robarà la cartera.