Com perdonar a Hitler?

Temps de lectura estimat: 7 minuts

Aquest mes m’he topat amb una història que no oblidaré fàcilment.

El primer cop que la vaig llegir, no li vaig donar molta importància. El que jo no sabia és que s’introduiria dins meu, com un virus latent, esperant el seu moment oportú per sortir.

I quan fa poc vaig escoltar una història duríssima a la consulta, el cap em va fer un clic.

Avui només comparteixo aquest clic.

Perquè crec sincerament que té molta força.

I perquè s’ha convertit en una de les reflexions més boniques que he escoltat últimament i no em cansaré d’explicar-la a partir d’avui.

Com pot ser que algú perdonés a Hitler?

El dissabte passat vaig acabar els tallers de diari personal. Els matins tenia un grup de joves, i a la tarda es va muntar un grup per dones de més de 30 anys. Aquest grupet de tardes m’ha cosit d’amor i reflexions que no m’esperava.

Una d’aquestes dones lluminoses, el segon dia de taller es va presentar amb un llibre que volia que em llegís.

L’autobiografia de l’Elisabeth Kübler-Ross. 

Una psiquiatra i escriptora especialment coneguda per les seves aportacions sobre el dol, la mort i els cures pal·liatives a persones al final de la vida.

En el seu llibre La Roda de la Vida, parla d’aquest episodi de la seva vida que la va marcar per sempre més.

L’any 1947, l’Elisabeth, amb només 21 anys, es trobava al final d’un viatge a Polònia on havia estat treballant com a voluntària proporcionant ajuda després de la guerra.

Abans de marxar de Polònia, alguna cosa dins seu la va portar a visitar Majdanek, un camp d’extermini nazi construït el 1941 i que fins feia dos anys, encara havia estat operatiu.

A Majdanek hi havien mort més de 300.000 persones durant la Segona Guerra Mundial.

L’Elisabeth recorria els barracons i les càmeres de gas. A cada passa tenia raons per esgarrifar-se; l’olor de les càmeres de gas, barracons plens de roba, vagons de tren amb bosses de cabells…

No deixava de fer-se preguntes:

— Com pot ser tan cruel la vida? Com era possible això? Com és possible que els homes i dones es puguin fer això entre ells?

No va haver d’esperar molt per tenir resposta a les seves preguntes. Una veu clara i tranquil·la va interrompre els seus pensaments.

La veu d’una jove que es deia Golda.

—Tu també series capaç de fer això — va dir la Golda.

L’Elisabeth va sentir ganes de protestar, però estava tan sorpresa que no se li acudia què dir.

—Si haguessis estat criada a l'Alemanya nazi —va afegir després la Golda.

L’Elisabeth volia deixar claríssim que la Golda s’equivocava. Ella era pacifista i s’havia criat en una família honorable. Mai havia conegut la pobresa, la fam ni la discriminació.

Però la Golda ho va llegir tot en els seus ulls.

—Et sorprendria veure tot el que ets capaç de fer —li va dir—. Si haguessis estat criada a l'Alemanya nazi, fàcilment podries haver-te convertit en el tipus de persona capaç de fer això.

I va acabar la seva intervenció amb la següent frase:

— Hi ha un Hitler en tots nosaltres.

Com que l’Elisabeth era incapaç de comprendre-ho, va convidar a la Golda a dinar oferint-li la meitat del seu entrepà. Tenien més o menys la mateixa edat.

La Golda li va explicar com havia arribat a formar-se aquella opinió.

Ella era alemanya de naixement i tenia dotze anys quan la Gestapo es va presentar a l’empresa del seu pare i se’l van endur. Com solia passar en aquestes ocasions, mai més el van tornar a veure.

Tan aviat com es va declarar la guerra, la resta de la seva família (ella i els seus avis) van ser deportats a Majdanek.

Quan ja portaven unes setmanes dins, un dia, un dels guàrdies va ordenar a un grup de persones que es posessin en fila. En aquest grup hi havia la Golda i la seva família.

Ho havien vist ja tantes vegades que sabien perfectament què venia a continuació. S’havia acabat. Els van fer despullar i els van fer entrar lentament a una cambra de gas.

La gent cridava, plorava, suplicava i resava, però tot era en va; allà no hi havia oportunitat de sobreviure. Ni esperança ni dignitat. Els empenyien a una mort segura igual que s’empeny un animal a l’escorxador.

La Golda, va ser l’última que van intentar empènyer dins la cambra abans de tancar la porta.

Però alguna cosa fallava. La sala estava tan atapeïda que no es podia tancar la porta.

El que va passar a continuació es podria considerar un miracle.

Els guàrdies simplement van treure l’última persona que havia entrat i la van empènyer a l’aire lliure.

La Golda.

Com que “tècnicament”, ella era a la llista de morts, a partir d’aquell dia els guàrdies del camp van suposar l’havien matat i mai més la van tornar a cridar.

Gràcies a aquest descuit excepcional, es va salvar.

Després d’això, no va tenir temps per plorar la pèrdua de la seva família. Tota la seva energia es va haver de concentrar en mantenir-se viva. En evitar malalties. En trobar menjar. En no agafar ni un sol refredat.

Per animar-se, s’imaginava que el camp seria alliberat. S’obligava a pensar que Déu l’havia escollit per sobreviure i explicar a les generacions futures les barbaritats que havia vist allà. Aquesta era la seva missió. Allò és el que donava sentit a la seva vida.

Quan sentia que defallia, tancava els ulls i s’imaginava els crits de les seves amigues que havien estat utilitzades com a conillets d’Índies en experiments realitzats pels metges del camp, violades pels guàrdies o sovint, les dues coses.

Aquella ràbia que l’inundava era suficient.

Es deia a si mateixa "He de viure per explicar-ho al món. He de viure per explicar els horrors que ha comès aquesta gent." I així alimentava el seu odi. Aquesta determinació l’havia de mantenir viva fins que arribessin els Aliats.

I aquí ve el que més em va destrossar de la història.

Quan el camp va ser finalment alliberat i es van obrir les portes, la Golda no sentia energia per la venjança. Al contrari, se sentia profundament paralitzada i l’omplia una amargor estranya.

No aconseguia veure’s a si mateixa dedicant la resta de la seva vida a vomitar aquest odi que havia acumulat.

Li va dir a l’Elisabeth:

—Com Hitler, si dediqués la meva vida, a sembrar les llavors de l’odi, no em diferenciaria en res d’ell. Seria simplement una altra víctima més que intenta propagar més i més odi. L'única manera com podem trobar la pau és deixar que el passat sigui passat.

Encara em costa d’entendre. De totes les persones que tenen raons per sentir odi, la Golda és la que més raons lícites té per fer-ho.

Com pot ser que una persona que havia experimentat aquesta crueltat de primera mà, triés perdonar i estimar?

Ella ho va explicar dient:

— Si aconsegueixo que una sola persona canviï els sentiments d’odi i venjança per sentiments d’amor i compassió, aleshores haurà valgut la pena sobreviure.

Fort, no creus?

Reflexió: Dolor vs. Patiment

Un dia va venir una persona a consulta que em va explicar com havia arribat a perdonar un fet que no sé si jo seria capaç de perdonar.

Que cadascú pensi en el pitjor que li han fet a la vida. Posaria la mà al foc que no arriba a ser tant com el que vaig escoltar.

I allà és on es va donar el clic, on em vaig adonar d’una cosa que sembla repetir-se recurrent a la meva vida. Una cosa que cada cop veig més clara, però que alhora quan l’explico, no tothom entén.

El dolor és inevitable, però el patiment és opcional.

Ho repetiré.

Dolor, inevitable.

Patiment, opcional.

M'explico:

Si t'atropella un patinet elèctric i parteix la cama en dos, sentiràs dolor. És la forma que té el teu cos d'indicar-te el perill. És evolutivament sa. Sense dolor, moriries en una setmana de qualsevol bajanada. Posaries la mà al foc i la llengua als endolls.

Aaaaaaaaara bé.

Passar-te una setmana enfadat pensant que això que t'ha passat és injust i maleir que els patinets elèctrics són la pitjor invenció dels humans després dels nous taps de les ampolles de plàstic i que el govern no està fent suficient per regular-los i que quan surtis de l'hospital posaràs una denúncia que al·lucines a aquell desgraciat que no mirava per on anava quan tu no tenies cap culpa de res i bla, bla, bla...

Això és patiment.

“He d'odiar el que m'ha fet això. He d'estar frustrat. He d'estar enfadat. He d'estar irritat i portar aquest pes al pit.”

Però saps què?

Potser pots deixar anar aquest pes quan vulguis. Encara que costi de creure, potser només és una decisió. No has de sentir rancor si no vols. És possible deixar el patiment enrere.

Que et deixi la parella és dolorós, no perdonar-la mai més és patiment. Creus que és el que toca sentir, però és mentida.

Que es mori algú proper és dolorós, viure amb el dol la resta de la vida, és patiment. Creus que és l'única manera de sentir-se perquè justifica el que ha passat, però és mentida.

Haver-te barallat amb la família, és dolorós. No perdonar-los mai més, és patiment. Creus que si perdones deixaràs de tenir la raó, però és mentida.

Ens passaran moltes coses a la vida que ens causaran dolor. És llei de vida. No s'ha d'intentar evitar el dolor. És el que toca, és normal i sa.

Ara.

El patiment és cosa teva. Tu decideixes quanta estona el deixes viure dins teu.

Un minut o una vida sencera.

Trio ser la Golda

És fàcil dir-ho i molt complicat fer-ho, i certament jo soc el primer al qual li costa adonar-se'n quan em passa.

Però llavors intento pensar en la Golda. Ella va perdonar a Hitler. Perquè sabia que l’odi era com una brasa calenta a les mans. La podia tirar a una altra persona i intentar cremar-la. I potser tindria èxit. Però una cosa era segura. En el procés, les seves mans també s’omplirien de cremades.

Ella va decidir enterrar la brasa. No passar-la a ningú. No perpetuar el dolor.

Diuen que l’odi és com un verí que et prens tu esperant que l’altre es mori.

No podria estar més d’acord.

I com més gran sigui el que perdonis, més fàcil serà perdonar en el futur.

Sempre dic utilitzo la mateixa analogia per explicar això:

Perdonar a Hitler és com treure’s el carnet de conduir a Nova Delhi.

Si et treus el carnet a Nova Delhi, és impossible que t’estressis conduint enlloc més del món.

De la mateixa manera, si perdones el que és més difícil de perdonar, la resta de coses es converteixen en insignificants.

Últíssima historieta per acabar:

Dos homes es troben després de diversos anys d'haver estat alliberats d'una presó on van ser torturats.

– Ja has perdonat els teus captors? – pregunta un dels dos.

– No, mai.

– Bé, aleshores, encara et tenen a la presó.

I tu, de quines emocions estàs empresonat encara?

Avui només volia compartir això amb vosaltres, fins a la setmana que ve!

Una abraçada enorme 🧡

Si t’agrada el contingut i creus que coneixes a algú que també li pot agradar, m’ajudaràs fent-lo arribar a més gent.

Que per cert! Ja som més de 100 fukurukus!

D’aquí poc, sorpreses.