El millor llibre de psicologia del món

Temps de lectura: 9 minuts

He trobat el millor llibre de psicologia del món.

(Sent una persona que intenta allunyar-se de les VERITATS ABSOLUTES i tenint en compte que no m’he llegit tots els llibres de psicologia del món, sé que aquesta és una afirmació que em deixa com un flipat.)

El millor llibre de psicologia del món és un text dens i nutritiu. Un llibre que un cop t’enganxa, no pots deixar de revisitar-lo, de rellegir-lo i de subratllar-lo. Un llibre que té un protagonista tan entranyable que és impossible no sentir-se identificat amb ell. És també el llibre que més cito, que més savi m’ha fet i més ha canviat la meva manera de ser.

Un llibre, que paradoxalment, encara no he pogut acabar, perquè sempre que l’agafo hi trobo coses noves. L’autor, no sé com, sempre sap com tocar-me la fibra. Un llibre que tant de bo m'haguessin fet llegir des de ben petit.

El més fort és que alguns ja el teniu a casa i, si no m’equivoco, és el llibre que a més llengües del món s’ha traduït.

Segur que ja saps de quin llibre parlo, no? Més pistes?

Deixa’m que et llegeixi uns quants passatges d’aquest llibre, a veure si saps quin és:

1r Fragment

“…mira que avui venia decidit a buidar el pap i, tanmateix, m’he tornat a ennuegar amb les putes paraules abans que en sortís cap per la boca. Han normalitzat que em poden tractar així i es pensen que a mi m’agrada. Ho he mig insinuat, però quan he vist que seria una conversa duríssima, he decidit (com sempre) que la millor opció era empassar-m’ho tot com un amarg reflux de vòmit …”

2n Fragment

“…i llavors, a la vora del foc hem estat parlant llarga estona. Em fa molta vergonya admetre-ho, perquè és trist admetre una cosa així: crec que és el primer cop en anys, que hem connectat. Tanta sinceritat per part meva, els ha espantat. Ha sigut com un massatge. Al principi només volia plorar de dolor, però a mesura que avançava i les tensions s’alliberaven, em sentia més i més lleuger.“

3r Fragment

“…he vist que s’estava acumulant una tensió rara entre els dos, he decidit que era hora d’un massatge de sinceritat…”

Crec que ja no té més sentit amagar quin és el llibre i el seu autor.

El llibre és el meu diari personal.

Què et pots esperar de la publicació d’avui?

• Una metàfora estranya sobre el vòmit

• Reflexions vergonyosíssimes de diaris que escrivia el 2013

• Com durant molt de temps només he aprofitat un 33% del potencial del diari personal

Utilitzar el diari al 33% de potència. El diari com a vòmit mental.

Aquesta és la primera entrada que tinc del primer diari que vaig escriure. Tingueu en compte que llavors jo tenia 14 anyets. I potser encara més important, recordeu que encara no existia TikTok.

Si hi ha alguna cosa que no es llegeix bé o no acabes d’entendre la meva lletra, ja et puc avisar que t’hauràs de fotre, perquè no penso fer una transcripció d’una cosa que em pot matar de tanta vergonya que em genera.

En què carai pensava? Sí res, en buidar. El que feia era crear una autopista perquè els meus pensaments arribessin al paper. Pensava en buidar les cabòries per fer espai al cervell i així aconseguir que les idees deixessin de barallar-se. Utilitzava el diari personal per vomitar allò que em coïa per dins.

Qui hagi escrit mai un diari, entendrà aquesta sensació. Escrius fins que et fan més mal les mans que el cap. Ho plasmes en el paper per veure, de cop i volta, que els teus pensaments no són coses intangibles sinó que els pots donar forma.

Nivell 1, superat.

Utilitzar el diari al 66% de potència. Rebuscar en el vòmit.

Quatre anys més tard i després de reflexions tan profundes com:

• Un rànquing de les noies que més atractives de l’institut, amb fotos i amb un percentatge al costat que indicava la certesa que tenia de rebre un Sí si m’atrevia a demanar-li per sortir

• Reguitzells infinits d’impertinències, ofeses i vulgaritats dirigides a qualsevol figura d’autoritat i alguna caricatura de la meva professora de matemàtiques

• Cent variacions sobre la mateixa reflexió “d’estar perdent el temps”

Arriba aquesta entrada:

Sé que molts us pensareu que el més important és entendre com podia fer tantes faltes d’ortografia amb 18 anys.

Jo em vull centrar en allò que està subratllat.

“La intenció és que el diari es rellegeixi”

Quatre anys després del primer cop que havia escrit, m’adonava que el més important d’un diari no era escriure. Era llegir-lo.

Si tornem a la metàfora del vòmit.

Vomitar quan et fa mal la panxa té un efecte beneficiós a curt termini. Tothom ha viscut aquells segons de pau mental després de vomitar. De buidor i lleugeresa. Et sents millor, és innegable. Malgrat això, si cada setmana vomites de la mateixa manera i els mateixos continguts, potser valdria més que et posessis uns guants i una mascareta i rebusquessis en el vòmit per saber quin bacteri te l’està causant.

I qui diu bacteri, diu relació que et provoca acidesa. Una experiència difícil de digerir. Empatx emocional. Gastroenteritis de sentit vital. Intoxicació de mals hàbits. Traumes que fan tap. (I espero que estigui quedant clar perquè m’estic quedant sense analogies.)

És un acte desagradable.

Però si vols començar a veure patrons, necessites posar-te la bata de científic i començar a analitzar les vomitades. Llavors és quan t’adones que hi ha aliments que et fan mal sempre i d’altres que et fan anar de ventre com un rellotge. Situacions que et fan nusos, i d’altres que et fan sentir papallones a l’estómac.

Per posar un exemple: una de les revelacions més sofisticades a la qual he arribat rellegint el diari va venir després de sortir durant tres nits seguides i veure que precisament també durant tres dies seguits al diari només hi havia escrit que m’estava quedant sense calés, memòria, coordinació, fetge i el més important de tot, que no aconseguia lligar perquè anava massa passat.

Profund, oi?

Nivell 2, superat.

Utilitzar el diari al 99% de potència. Planejar una nova dieta.

Aquesta última lliçó vaig tardar uns 5 anys més a descobrir-la. Per molt intel·ligent que em cregui hi ha coses que m’han costat el meu temps. I potser també és la reflexió més dolorosa.

Vomitar i analitzar, malauradament no ho és tot.

Sabeu quants cops he llegit les meves pròpies paraules i he pensat.

Fuck, here we go again.

(Per aquells que no parlen anglès, però sobretot per la meva àvia, això significa alguna cosa com: Merda, ja hi tornem a ser.)

Un exemple perfecte és quan em pensava que el problema de no tenir rutines era que no ho posava en un calendari. A tu això et sembla que em funcionava?

I aquí?

I aquí?

Clar que no. Ja podia anar fent el mateix. Que no havia arribat a l’arrel del problema.

Cadascú tindràs les seves guerres personals. La meva era pensar que estava perdent el temps i que procrastinava en moltíssimes coses. Ho hauré escrit més de tres-centes vegades en els últims anys. Sempre amb les mateixes frases “va espavila”, “això no pot ser”, “hauries de canviar-ho”, “així no vas bé” i qualsevol altra variació.

Quin era el problema?

✅ Vomitava de forma habitual

✅ Rebuscava en el vòmit i tenia identificat el meu problema

❎ No canviava la meva dieta

Buidava, em queixava i continua fent el mateix.

Alguna variació aquí i allà. Ara em feia algun calendari, ara intento posar-me temporitzadors, ara no sé què. Però realment feia tot el que havia de fer per deixar de vomitar cada setmana els mateixos aliments?

Fuah. No. Ni de prop.

Dura és la realitat. No estava fent tot el que feia falta per canviar-ho. Perquè canviar és molta feina. I queixar-se és menys feina.

Fins que no va ser que vaig comprar-me 20 llibres sobre procrastinació i em vaig adonar que ho canviava jo o no ho canviava ningú.

Com lligar-ho tot plegat.

Intenta recordar el que has llegit al principi. Aquells tres fragments eren fragments del meu diari del 2022 que exemplifiquen a la perfecció el procés que t’acabo de descriure i que a dia d’avui segueixo per treure el màxim profit del diari personal.

(Vull que quedi clar que és el meu sistema i cadascú ha de trobar el seu)

1. Escric quasi cada dia. El vòmit diari.

El primer fragment, relatava una situació que es repetia cada setmana amb uns amics de la universitat. Havien agafat el mal costum de creure que jo era un bufó i que em podien demanar que els entretingués en qualsevol moment. Si bé al principi de la nostra relació m’havia agradat aquest rol, ara ja em començava a cansar. Però els cops que intentava treure el tema, es burlaven de mi.

Vomitar-ho quan em passava m’anava bé per desfogar-me.

I vomitar és una cosa que faig quasi cada dia. Gran part dels dies escric a l’ordinador o en un diari físic. El que vull que quedi clar és que la constància ho és tot. Com més escriguis, més material tindràs per després aprendre i analitzar en la fase d’anàlisis.

Per exemple, des de l’1 de gener d’aquest any, he escrit aquests dies:

2. Cada dos diumenges toca rellegir-se. Rebuscar en el vòmit.

Una mica per atzar i una mica perquè en tenia la pipa plena un dia es va presentar l’ocasió perfecta per deixar les coses clares i no em vaig tallar ni un pèl. Al·lucina tu. Va ser estrany i violent al principi, però després em vaig sentir tan bé, tan valent i amb tanta empenta, que no em vaig aturar i vaig resoldre totes les converses que tenia pendents. D’aquí vaig veure un patró. Les converses difícils són com massatges, poden fer mal al principi, però en acabat estàs millor. Des d’aquell dia, em refereixo a aquestes situacions com massatges de sinceritat.

Si només hagués vomitat, segurament no hauria vist el patró ni la solució.

Ara, cada quinze dies, llegeixo tot el que he escrit de dalt a baix i m’apunto quines reflexions em semblen més important. Subratllo i busco donar sentit al text per arribar a noves conclusions.

Quan trobo que una cosa em passa sovint, li poso un nom. En dic els meus aprenentatges.

3. Faig experiments durant la setmana següent per corroborar o descartar els aprenentatges. Canviar la dieta.

Des d’aquell dia, veig massatges de sinceritat per tot arreu. Ja és com una segona naturalesa. Puc estar llegint el meu propi diari i dir: ui nano, això té tota la pinta que ho hauràs de resoldre amb un massatge de sinceritat.

Igual que massatges de sinceritat tinc una pila enorme d’aprenentatges que he posat a prova. Alguns que han funcionat i me’ls he quedat i d’altres que he eliminat del meu vocabulari.

Penso en les situacions concretes que vull canviar. Penso en quina pot ser la solució més adequada. Ho poso a prova durant les següents setmanes.

Que la cosa funciona? Puta mare tronco. Queda com aprenentatge consolidat.

Que no funciona? A otra cosa mariposa. Provaré una hipòtesi nova durant les dues setmanes següents.

4. Anar repetint el cicle infinit d’aprenentatges

Escric durant dues setmanes el que em passa.

Rebusco per trobar patrons i formular possibles solucions.

Provo aquestes solucions durant dues setmanes.

Torno a començar, aquest cop, una mica més savi.

Aquest per exemple és part del meu diari personal des del 2022. Ho faig amb una aplicació que et permet lligar les entrades del teu diari, amb els aprenentatges que fas d’ells. I així pots trobar-ho tot fàcilment.

🟨 Cada puntet groc és una entrada del diari 🟨 

🟥 Cada puntet vermell és un aprenentatge 🟥

Per acabar…

Prova-ho tu mateix

Nivell 1. Si no escrius cap diari personal.

No et penediràs de començar-ne un. No et compris una llibreta bonica ni una ploma estilogràfica. Si fa falta escriu a les notes del mòbil. No et ratllis ni un segon pel “com fer-ho bé”. És una trampa. No hi ha manera correcta de fer-ho. Jo et recomano que escriguis el que tinguis ganes d’escriure. Allò que et generi emocions fortes, tan bones com dolentes. Vomita quan i on vulguis, però guarda el vòmit, no el tiris a les deixalles. Pots escriure, també val gravar-se o fer àudios. Troba la TEVA manera i que sigui sostenible en el temps. Fes-ho amb faltes i de qualsevol fucking manera.

Nivell 2. Si ja has escrit o escrius diari personal.

Si ja has escrit en el passat, maleïdes felicitats. Ets ric. Recupera tot allò que hagis dit. Només rellegir-ho, t’adonaràs que hi ha perles enterrades. Agafa un fluorescent i comença a fer de detectiu. Rellegeix-te amb la intenció de descobrir coses. Això és IMPORTANTÍSSIM, llegeix amb la mirada del que busca patrons. Busca connexions. Intenta deduir perquès i fes hipòtesis.

Si tens l’hàbit d’escriure, però encara no et rellegeixes, busca un dia de la setmana o la quinzena, per únicament rellegir-te. Busca un moment de calma per disseccionar-te i prendre notes.

Dona noms a aquells fenòmens que succeïxen de forma habitual. Igual que jo ho faig fer amb els missatges de sinceritat, dona’ls un nom que et sembli divertit. Amb el pas del temps cada cop tindràs més traça en identificar i posar nom a aquests fenòmens.

Nivell 3. Si ja et rellegeixes habitualment.

Fes experiments.

La vida és el teu laboratori.

Durant un temps em pensava que la manera de deixar de procrastinar era fer-me uns planning absurdament detallats i complicats. Resultat? No els acabava mai i em sentia encara pitjor.

No problemo amigo. És quasi impossible que si busques noves solucions de forma sistemàtica i durant molt de temps, no en trobis.

Si només t’has de quedar amb una cosa que sigui aquesta: el diari personal pot ser perfectament la font d’aprenentatges més gran de la teva vida. Buida, reflexiona, actua. I fes-ho fins a l’infinit. Ets molt més savi del que et pots imaginar.

Espero que et pugui servir tant com m’ha servit a mi! I que si et funciona m’ho facis saber d’alguna manera.

Ens veiem aviat, una abraçada ben gran 🧡

PD: Si t’agrada el contingut i creus que és digne de ser compartit, m’ajudaràs a viure d’això fent-lo arribar a més gent.