Fes-te un favor i deixa de confiar en tu

Temps de lectura: 8 minuts si confies molt en mi o 10 minuts si ja no

Potser avui em noteu una mica més enfadat que de costum. 

Però estic fartíssim que la gent em digui:

— El meu problema és que no confio prou en mi mateix, què he de fer?

Portem tota la vida escoltant frases com “fake it until you make it” i no entenem per què carai encara no confiem en nosaltres mateixos si ens esforcen tant a pensar en positiu. 

(Que pels que no vau anar a una escola de pago, “fake it until you make it” és una frase en anglès bastant comuna que vol dir alguna cosa com: “fingeix que saps fer alguna cosa, fins que miraculosament aconsegueixis començar-la a fer bé”.)

Sona bé, no?  

Doncs bé, segons la meva opinió, és una collonada.

La presentació oral.

Imagina’t que et dius Tincpor i tens una presentació oral sobre el ritual d’aparellament de les tortugues domèstiques. I ves per on, no l’has preparada pas gaire. 😟

• Tens por de quedar-te en blanc

• Tens por d’entrebancar-te

• I tens por de deixar-te alguna cosa

I el que et diuen o et dius és:

— L'únic que necessites és confiar MÉS en tu mateix! Ja saps que ets un màquina, un crack, un figura, un fucking monster truck! Tu confia i la resta anirà rodat. No et quedaràs en blanc, no t’entrebancaràs ni et deixaràs res. Va CONFIA! Ho faràs molt bé!

Quina mandra que em foten aquests comentaris 🥱

Posa’t bé en la pell d’en Tincpor. Com et sents? Creus de debò que t’ha servit per a alguna cosa? 

Tant tu com jo sabem que això i res, és gairebé el mateix. 

Perquè això ja ens ho han dit mil cops.
Ja ens ho hem dit mil cops.
I hem experimentat dos mil cops que simplement no funciona. 

Penses:

— Coi, ja ho sé que si confiés en mi mateix, tot seria molt més senzill. Precisament aquest és el problema; que no confio.

És més, després de repetir-te mil cops “tu pots” pot ser que fins i tot et comencis a sentir pitjor perquè no ets capaç de sentir la “confiança” que se suposa que hauries de sentir.

Arribats a aquest punt és quan comences a plantejar-te, per què no confio en mi mateix? Què em passa? Què falla en mi? Per què no en soc capaç?

I alè, una capa més d’emocions innecessàries que em fan sentir malament.

T’hi sents identificat/da?

Aquí és on entra en joc aquesta newsletter.

Jo vull ser el que et digui que no.
Que (crec) que no et passa res.
Que t’està passant precisament el que t’hauria d’estar passant.

Perquè a veure. Què és realment confiar?

Deixa’m fer-te una pregunta. 

— Confies que demà sortirà el sol per l’horitzó?

Sí, oi?
Em podrires dir per què confies cegament que això passarà?

— Perquè l’he vist sortir cada dia de la meva vida.

Llavors confies que sortirà el sol perquè t’obligues a creure que això passarà?

O confies gràcies a un piló d’evidències innegables i d’un fet que amb tota probabilitat es donarà? 

La confiança, tal com l’entenc jo és això. És (quasi) memòria estadística.

— Confies que podràs fer una suma de dues xifres amb paper i boli? Que pots dir el teu DNI de memòria? Que et sabràs lligar les sabates?

Semblarà una ximpleria, però quan et van ensenyar a sumar per primera vegada, no confiaves pas que te’n sortiries, eh. De fet, dubtaves i t’equivocaves.

Fins que un dia vas deixar de dubtar i vas començar a confiar que podies fer-ho.

Però fixa-t’hi, el més bonic de tot és que no vas pas resoldre aquest problema de confiança pensant que el que et faltava era “confiar més en tu mateixa”.

Ahhh, quina ràbia només pensar-hi, ho tenim tot capgirat. Volem confiar abans d’hora i això ens frustra.

Et diuen: Sigues feliç! 😘 Sigues espontani! 😍 Confia en tu! 🥰

Exigim als altres (o a nosaltres mateixos) comportaments que per naturalesa NOMÉS es donen de forma espontània. I ens frustrem perquè no estem aconseguint-los a còpia de forçar-los.

Quina dolça ironia 😐

Primer potser hem d’entendre que desconfiar és la resposta més normal i adaptativa que existeix quan no sabem fer una cosa. Desconfiar ens posa en alerta, i no hi ha res millor que estar alerta quan tenim por.

M’atreviria a dir (encara que costi de creure) que la desconfiança t’està protegint.
Pot haver-hi alguna cosa més bonica?

Ara bé, us puc llegir la ment des de casa. 

Tot això té sentit, però desconfiar continua sent al capdavall una sensació ultradesagradable. No la vull sentir.

O bé.

Què passa si desconfio de mi tot el dia i en tot el que faig? Què hi puc fer? Estic trencat?

Com es desenvolupa la confiança?

Per fer-ho tot súper coherent, agafaré l’exemple de la presentació sobre els rituals de reproducció de les tortugues fins al final.

Per començar, per mi hi ha quatre situacions típiques relacionades amb la confiança (i és la meva opinió i fes-ne el que vulguis)

Aquestes són les dues primeres:

1. Confiar quan tinc MOLTES evidències a favor que ho faré bé.

2. No confiar quan tinc POQUES evidències a favor que ho faré bé.

Després parlarem dels dos requadres buits, però de moment centrem-nos en això.

Podem estar d’acord que el que ens està passant en ambdues situacions és ABSURDAMENT NORMAL? 

Si estàs en el primer quadrant, no crec faci falta dir res més. Confies perquè toca. Perquè has fet moltes presentacions sobre tortugues fent l’amor i podríem dir que n’estàs fart. Confies, però no perquè t’estiguis forçant a confiar. La confiança neix espontàniament de saber que ja ho has fet moltes vegades.

Ara bé, en l’últim quadrant? Encara que sigui en la direcció contrària, no és igual de natural, no sentir confiança? Per què coi hauria de confiar en mi mateix si no tinc cap evidència a favor? O encara més, si mai t’han anat bé les presentacions orals, per què coi hauries de confiar en tu mateix de cop i volta? 

Això és absurd, però és precisament el problema de molts de nosaltres. Volem sentir confiança des del primer moment i sense pagar cap preu.

I aquí és quan intentem forçar-la. Sense resultats.

(Perquè això, només ho poden fer els bojos o, com t’ensenyaré més endavant, un grup molt concret de persones.)

Però calma, que no panda el cúnico.
No està tot perdut. 

Si aquesta és la teva situació, has de saber que és possible moure’s cap al primer quadrant. Simplement, has de tenir un parell de consideracions per fer aquest viatge amb èxit i no abandonar a mig camí. 

Passos per la transició del quadrant normal de la desconfiança al quadrant normal de la confiança:

Pas 1: No mentir-se (ni deixar que et menteixin). Saber molt bé quin és el teu nivell actual.

No em vull allargar aquí. A vegades senzillament t’estàs mentint respecte a les teves capacitats. I estic segur que ens mentim per molt bones raons.

Soc ferm defensor que molts cops (no tots), la síndrome de l’impostor la sentim perquè som literalment impostors. Volem ser una cosa que encara no som i ens incomoda que ens puguin enxampar.

I per dolorós que sigui, per començar el viatge, necessito ser terriblement honest amb mi mateix i saber que estic lluny del meu objectiu. He de calibrar bé quines són les meves habilitats i quines evidències tinc a favor i en contra.

I aquí que cadascú s’enganyi tant com es vulgui enganyar.

(Més endavant sí que parlaré dels no són impostors i, AIXÍ I TOT, senten desconfiança).

Jo, la majoria de vegades que no confio en mi mateix és precisament perquè no tinc ni puta idea del que estic fent. 

I eh, no passa res 🙃

En l’exemple de la presentació sobre tortugues, podria ser una cosa així:

• Admeto que mai he practicat les presentacions orals més d’un cop i sempre ha sigut a l’hora de pati just abans d’entrar a classe. 

• Admeto que no comprenc bé el que diré perquè tot el treball l’ha fet ChatGPT.

• Admeto que tinc por de quedar-me en blanc perquè és el que em va passar l’últim cop. 

• Admeto que no confio en les meves habilitats comunicatives perquè m’encallo en alguns llocs i empleno els silencis amb “mmmmmm….” interminables.

Bé. Ara ja tenim molta feina feta. Ja sabem el punt d’origen.

Amb el que m’acabes d’admetre, seria d’idiota no sentir desconfiança. Que ningú et prohibeixi sentir-la (ni tu mateix.)

Petit apunt. A vegades seran els altres els que et mentiran.

A vegades, algú molt benintencionat et dirà:

— Tu tranquil, això està xupat i tu en saps de sobres, te’n sortiràs, que ets un megacrack que se’n pot sortir de tot. 

Sisuplau, mira’ls als ulls digues les següents paraules:

— T’agraeixo les paraules. Sé que ho intentes fer pel meu bé. Però tots sabem el meu nivell actual. Si em mentiu, encara que sigui amb bona fe, serà pitjor. Sé que encara no soc el puto Steve Jobs fent presentacions. No m’agrada que em tractin d’estúpid. Si em dius aquestes coses, no només continuaré desconfiant de mi sinó que potser també començo a desconfiar de la teva paraula.

Pas 2: Recull evidències en el món real, de forma esglaonada i amb feedback a saco.

Ara que ja sabem el nostre nivell actual. Toca començar a caminar cap al primer requadre. Però com? Deixa’m explicar-te el pas 2 disseccionant el seu títol.

1. Pràctica en el món real…

Encara que l’experiència de la confiança sigui una sensació mental, sempre està basada en el món real. Necessitem recollir evidències.

En el món real. En les accions. En els fets. 

La confiança no neix de les paraules, neix de l’acumulació incansable d’evidència a favor. Així que ens toca generar aquestes evidències.

Creus que tindré més confiança si faig aquestes accions o si no en faig cap?

• Practico la presentació oral durant tres dies. Tres cops cada dia.

• Faig el treball jo mateix (i no li deixo tot al ChatGPT).

• Vaig a fer un voluntariat de 6 mesos en un centre de reproducció assistida de tortugues domèstiques (aquest és broma, però perquè s’entengui que costaria no sentir confiança després d’això)

Ara em direu: Joan, això és obvi.

I jo diré: tan obvi que és el primer que ens passem per alt i volem sentir la confiança sense passar per aquí.

2. …de forma esglaonada…

Ara bé, això de recollir evidències, fes-ho de forma intel·ligent. La confiança és tímida i si una cosa té és que odia la pressió i la pressa. És com els teus amics quan els vols fer fora de casa. Com més pressa tinguis tu, amb més calma s’ho prendran ells.

Així que dissenya petits experiments.
Fer-ho progressiu.

D’igual manera que mai aniries al teu primer dia de gimnàs i intentaries aixecar 300 kg de pes mort, no facis el mateix amb la presentació.

Exemple:

• Primer miniexperiment: em crearé un guió de la presentació oral i intentaré fer la presentació a la meva habitació en veu alta amb el guió a la mà

• Segon miniexperiment: practicaré la presentació sol a l’habitació dues vegades intentant no fer servir el guió

• Tercer miniexperiment: practicaré la presentació un cop davant del mirall

• Quart miniexperiment: practicaré la presentació gravant-me amb el mòbil

• Cinquè miniexperiment: practicaré la presentació davant d’algun membre de la família

En cada etapa estic intentant augmentar la semblança entre el dia de la presentació i el que estic fent ara mateix.

Alguns em direu; és molta feina.

Sí.

No té més misteri.

Mira, t’explicaré una cosa personal.

Amb el boom que m’han cardat les xarxes socials, no paro de rebre el mateix comentari (amb alguna variació). És una cosa més o menys així:

— Que natural que t’expresses! Que bé que t’expliques!

Sabeu què penso jo? (Potser és una mica heavy)

El que tu notes com a naturalitat en veritat és avorriment. El que dic en els vídeos ho he dit tantes i tantes vegades abans, he fet tantes modificacions, he provat tantes coses, que ara ja estic avorrrrrit de fer-ho. És quasi impossible que em deixi res. Però no perquè confiï que no em deixaré res, sinó perquè és un discurs que podria fer mentre dormo. És pilot automàtic.

Ara bé. Entenc que algú no vulgui passar per aquesta fase.
Perquè és dolorós ser un inepte.

Vols sentir confiança sense pagar cap preu? D’acord.
Continua fent el mateix que has fet fins ara.
Però siusplau siusplau siusplau, pel teu bé i el bé dels altres, no esperis resultats diferents.

3. …amb feedback a saco.

De forma natural si fas una cosa 1000 cops, el més normal és que ho perfeccionis sense donar-te compte. Però no confonguem recollir 1000 evidències, amb recollir 1000 evidències de merda. La quantitat d’evidències no és l’única variable, també importa la seva qualitat. 

Així que si vols fer aquest viatge una mica més eficient, atura’t després de cada experiment i pregunta’t què pots aprendre.

Exemple:

• Quan practico sol a l’habitació (sense guió) em puc marcar els punts on em quedo en blanc?

• Mentre faig les primeres proves, puc reestructurar el guió perquè tingui més coherència?

• Si em gravo, puc veure quines paraules repeteixo més del compte? Quins gestos acostumo a fer amb les mans? Estic com un insecte pal o em moc com un tifó? Tinc un ritme fluid o vaig esverat? etc.

• Si ho faig davant dels meus familiars, els puc demanar què és el que més els ha agradat i què canviarien?

Et torno a dir el mateix. És feina. I cadascú ha d’acceptar pagar o no el preu.

Però siguem sincers, creus que la confiança tindrà més ganes de sortir, si faig tot això, o si no ho faig?

Pas 3: El gambit de confiança (només per persones valentes).

Encara que facis tot això, pots sentir una mica de desconfiança. Així que t’afegeixo un últim truc (només per valents) al repertori.

En escacs existeixen unes coses que es diuen gambits. Un gambit es dona quan en l’obertura d’una partida, un dels jugadors sacrifica voluntàriament una peça, per tal d’aconseguir un avantatge.

En la mateixa filosofia, m’agrada aquesta frase de Marc Valeri.

Aquest concepte tan senzill, m’ha ajudat a lligar un munt de vegades.

Quan m’apropo a una noia que m’agrada, sempre començo de la mateixa manera.

— Mira, semblo ruc perquè fa 10 minuts que estic intentant reunir la confiança suficient per apropar-me i saludar-te. Segurament no ho he fet perquè em fa por (com tothom) que em rebutgin, però a la vegada, sé que mai res em donarà la certesa que això no passi. Així que aquí res (riure curt). Encantat, em dic Joan!

Veieu com això pot ser considerat un gambit?

Si hi vaig i amago aquesta por que és ben certa, i la noia veu que estic un punt incòmode, pot fer-se mil històries mentals per explicar la meva actitud. I jo intentant-la amagar, només faré que augmentar el problema.

M’estic posant nerviós per si ella nota que estic nerviós, fent que cada cop estigui més nerviós i hagi de fingir més. Un cicle viciós autoprofètic.

En canvi, si d’entrada, soc jo el que admet que té una mica de por, ella sabrà que no amago res més enllà d’una cosa molt natural i tots dos ens podrem relaxar sabent quines són les cartes que hi ha sobre la taula.

Què proposo jo?

Estigues d’acord amb els teus “enemics” sobre els teus defectes i no hi haurà res que et puguin retreure, que no hagis acceptat abans tu.

Proposo que admetem (amb el cap ben alt) aquesta desconfiança, aquesta por i aquest dubte. Dir obertament que soc un impostor davant de tothom.

Què passaria si en comptes de fingir, fóssim sincers? Per què no començar una presentació i dir:

— Mireu, estic nerviós perquè no em vull deixar res. Us vull impressionar, i no cagar-la. Però no estic del tot segura amb les meves habilitats orals. Em fa por entrebancar-me i vull que ho sapigueu.

Alguns us estareu horroritzant perquè això significa quasi morir-se.
Però en el fons sabeu que hi ha un punt de veritat.

Si ho dic, si ho poso sobre la taula, ja no m’he d’amagar de la meva falta de confiança.

Pot semblar contraintuïtiu, però saps que canviaria alguna cosa.

Final i pròxima publicació

Crec que el que vull dir és insultantment senzill.

Alguns problemes que diem que són de confiança, són en veritat problemes de no ser competent.

I no passa res coi.

La confiança neix de la competència. De saber per descomptat que ho pots fer. No és una cosa que es pugui fingir. Seria igual d’estúpid que si et digués ara mateix, sent tristesa. Fake it. M’és igual com, però posa’t trista ara. 

Em diries, estàs boig o què? Com vols que fingeixi ara això?

La pregunta és, doncs per què creiem que amb la confiança hauria de ser diferent?

Ara bé. Aquesta no és tota la història. Encar ens falten dos quadrants.

1. Els que confien tot i no tenir evidències. (oju amb aquests)

2. I el grup més bonic, els que tenen moltes evidències per confiar, però són incapaços de fer-ho.

El pròxim dia us dic què en penso d’ells.

Apa, suficient per avui 🧡

Si t’agrada el contingut i creus que coneixes a algú que també li pot agradar, comparteix-ho i segur que mai més tornaràs a sentir desconfiança en res. (és broma, eh)