Vull provar una cosa.

M’agradaria posar-me dins dels vostres caps i saber què us agradaria llegir les pròximes publicacions. He provat amb la telepatia, però com que no m’ha arribat res, he creat una enquesta.

Si vols decidir el contingut de les pròximes publicacions, contesta la següent enquesta:

Temps de lectura estimat: 13 minuts

Quan invocar un filòsof?

Confesso amb certa vergonya que, de vegades, a la consulta em quedo en blanc. Em trobo mirant el sostre, fingint una profunda reflexió, quan en realitat estic pensant:

'Què carai li dic ara?'

Per sort, el temps m’ha ensenyat una tècnica infal·lible per aquestes situacions: citar les paraules de persones molt més sàvies que jo.

Així de fàcil. Sempre acabo citant el que alguns filòsofs han articulat amb molta més traça i encert el que jo vull dir en aquell moment.

De cop i volta, miro a la persona als ulls i els dic:

– Que curiós el que m’acabes de comentar, saps què n’opinava Fulanito sobre això?

I després procedeixo a explicar descaradament amb les meves paraules el que en Fulanito (un filòsof important) va pensar sobre el problema.

• A vegades són metàfores obscures i ambigües.

• D’altres vegades històries humorístiques.

• A vegades són comparacions estranyes i extremes. 

Sigui com sigui, sempre acabo la meva intervenció dient: 

– Veus com el que t’acabo d’explicar es podria relacionar amb el teu cas?

I apa, ja tornen a tenir la pilota al seu teulat.

Potser estaràs pensant; quina manera més cutre de resoldre la situació Joan. Admet que no saps què dir i ja està, no?

I potser tens raó, i entendré que em jutgis…

…però abans que marxis d’aquí pensant que soc un farsant, deixa’m que t’expliqui què en pensava en Fulanito d’això.

Context

Això sí, no vinc a parlar de qualsevol Fulanito.

Vinc a parlar d’un vell, excèntric i coix filòsof va néixer fa més de 2000 anys, va ser esclau la meitat de la seva vida, i no va publicar mai cap obra sinó que tot el que ens ha arribat d’ell són els apunts d’un dels seus alumnes més aplicats. I que cada dia em treu les castanyes del foc quan no sé què dir a consulta.  

Un dels pares de la filosofia estoica; Epictet. 

Què et pots esperar avui?

Com que els grecs del segle II escrivien com si l’objectiu de cada frase fos confondre al lector, no puc llegir les reflexions d’Epictet en versió original i quedar-me tan ample. 

Així que avui et porto, les tres reflexions que més utilitzo d’Epictet en dues versions

1. Primer en la seva versió original.

2. I després, en una reinterpretació actual meva, per tal que els de la generació Z també ho puguin entendre.

#1a reflexió: L’enciam i l’òbol.

Fragment original:

Un òbol és una moneda antiga. Veieu per què he de canviar els fragments originals? Si ningú té clar quant valien les pessetes, imagina’t els òbols.

Reinterpretació: Quant valen les AirJordans?

(Aquesta és la manera com explico “la mateixa” història a consulta però actualitzada als nostres temps)

Les AirJordans

Imagina't entrant en una botiga il·luminada, amb unes AirJordans exposades com si fossin una obra d'art. Els seus colors vius et criden l'atenció, però el preu de 200 € et fa dubtar. Ara et pregunto:

– Et semblen, cares o barates?

Aquí m’espero que cadascú em diguin la seva, i després, independentment del que em contestin, els faig les següents preguntes com una metralleta:

– Ara vull que t’imaginis que entres a la botiga i ets un pobre treballador del Burger King que cobra 11 €/l’hora. Són cares o barates?

(Espero que responguin i sigui el que sigui que diguin, torno a preguntar)

– I ara imagina’t que ets el mateix treballador, que cobra 11€/l’hora, però que en el teu temps lliure, col·lecciones sabates, tens un blog dedicat a les novetats en el món de les sabates, cada dissabte vas a convencions de sabates, etc. Són cares o barates?

– Ara imagina’t que ets milionari. Són cares o barates?

– Ara imagina’t que ets un milionari que no té cames. Són cares o barates?

De què va realment aquesta reflexió?

Pensa-hi bé. Ha canviat en algun moment el preu de les sabates? I la teva percepció de car i barat? Realment existeixen les coses cares i les coses barates? En quins moments de la teva vida creus que té sentit en pensar en aquesta història?

TOT TÉ UN PREU.

Unes sabates. Deixar una feina. Començar una relació. Tenir un fill. Escollir entre gelat de vainilla o de coco.

Tot té una etiqueta invisible adherida on s’especifica tot el que pagaràs quan t’emportis aquell objecte o prenguis aquella decisió.

Aquesta etiqueta invisible pot ser petita i concreta, com quan compres un gelat per exemple:

• Hauré de pagar 3€

• Acceptar que avui no provaré els altres gustos

• I a tot estirar, potser fins i tot acceptar que et pots tacar la camisa

Però aquesta etiqueta també pot ser llarga i abstracte, com quan decideixes tenir un fill:

• Quantes activitats socials amb els meus amics em perdré?

• Quants sacrificis econòmics hauré de fer?

• Quant patiment em pot generar?

• Com de llarg és el compromís amb aquesta personeta indefensa i ultradependent? (i no estic parlant del marit)

• Quantes hores dormiré?

• Com serà la conciliació amb la feina?

• I un llarguíssim etc.

Ara.

Tenir un fill és més car que comprar un gelat? 

En la meva opinió, no.

(Potser acabo d’exagerar, però vull que s’entengui l’essència del que dic)

Perquè a qui no li agradi el gelat, tots els gelats li semblaran cars.

I qui realment vulgui tenir un fill, estarà encantat de pagar el preu.

On ve el problema?

Quan el que no vol gelat, l’obliguen a comprar-lo o quan la persona que vol tenir la criatura no està disposada a patir les preocupacions, hores de son, cansament, frustracions, moments de dubte, que són INHERENTS al preu a pagar.

Quan volem l’enciam, però no volem pagar la moneda.

O quan no volem l’enciam i ens obliguen a pagar la moneda.

Les coses no són cares o barates per si mateixes.

Igual que les sabates.

Tota l’estona són 200€. L’únic que les fa cares o barates és la nostra disposició a pagar el preu.

Exercici pràctic:

Un cop feta aquesta reflexió a vegades continuem allà mateix.

És per això que en la publicació de la paradoxa de l’elecció us vaig explicar com faig servir un exercici que es diu quadrícula de criteris per solucionar-ho.

Exemple:

Què és millor? Un iPhone 15 o un Nokia 3310?

Doncs per molt que et costi de creure, només depèn del context. Si els teus criteris de selecció són aquests: l’iPhone és la teva millor elecció.

Però si els teus criteris són aquests, el Nokia és una ganga.

Sembla una collonada. I no ho és. Fins que no fas les columnes de l’esquerra. Cap dels dos mòbils és millor o pitjor.

El problema és saber què hi va en aquesta columna.

Necessites saber què valores, què t’agrada, què busques a la vida, què t’importa profundament, quines són les teves necessitats ara mateix, què collons vols, etc. ELS TEUS CRITERIS DE SELECCIÓ.

Perquè si no en tens de propis, totes les opcions et semblaran igual de bones o igual de dolentes. O el que encara és pitjor, utilitzaràs els d’algú altre i fotràs la pota fins al fons.

Com més investiguis aquestes variables, més fàcil et serà saber si les coses són cares o barates.

Per acabar:

Accepta d’una maleïda vegada que TOT TÉ UN PREU, i que no pots voler aconseguir les coses sense donar la moneda a canvi i que l’únic que pots fer realment, és decidir millor.

#2a reflexió: El conspirador intern.

Fragment original:

Reinterpretació: L’home que era IMPOSSIBLE que canviés.

(Aquest és una història real)

Un dia em vaig trobar compartint un trajecte de cotxe amb una persona. Vam començar a parlar i ràpidament va sortir el tema del seu físic. 

Estava profundament descontent amb el seu físic. Em va dir:

– Per mi és quasi impossible perdre pes, saps? Vinc d’una família on sempre es menja molt, i es menjar malament. A més a més, ara per culpa d’aquests quilos que em sobren, em costa fer exercici, dormo pitjor, tinc menys energia. Vaig lent com un tanc. Una cosa que també ho fa més difícil és que tinc angoixa i ho soluciono menjant, és una roda. Com que em van diagnosticar aquest trastorn de la conducta alimentària i dec tenir mala genètica…

Durant una bona estona, vam continuar parlant.

Què hauries fet en la meva situació?

Jo intentava oferir-li recursos i ajuda. Dir-li que existeixen especialistes i estava segur que hi podíem fer alguna cosa. 

Però com més jo insistia a buscar solucions, més s’atrinxerava ell en justificacions que l’havien portat a ser qui era. Estava escoltant a parlar una víctima del destí. Zero control.

Una mica a la desesperada, vaig provar una cosa que mai havia fet. El vaig mirar als ulls amb una força estranya i li vaig dir quasi avorrit:

– Saps què? Crec que tens raó, pel que m’expliques era inevitable que agafessis sobrepès i també és IMPOSSIBLE que això canviï. No t’equivoques, no aconseguiràs perdre pes.

I em vaig quedar amb la mirada perduda.

Després d’un minut de silenci, endevineu què va passar.

Amb un fil de veu i una mirada de desconcert em va dir:

– Bé… impossible, impossible tampoc diria, no?

I llavors — us ho prometo — va ser ell el que va enumerar-me totes les raons per les quals creia que perdre pes encara era possible.

Em vaig quedar de pedra.

De què va realment aquesta reflexió?

Aquest altre fragment potser ho aclareix:

Una cosa graciosa de la vida d’Epictet és que va ser esclau la meitat de la seva vida i malgrat això creia que era una de les persones més lliures de Grècia. Fins i tot més que els seus amos. Ole tu.

Ell considerava que hi ha formes d’esclavatge molt més subtils i perilloses que unes cadenes:

• Ser esclau de la teva ambició.

• Esclau del teu càrrec, de la teva nòmina, dels teus desitjos.

• Esclau de les teves pors.

• Esclau de la teva ràbia.

• Esclau d’un discurs intern que et manté atrapat.

Vigilem no trepitjar claus en el nostre dia, però ens punxem la ment constantment.

Què passa? No creiem que els pensaments, puguin fer-nos mal o què? (En la publicació “Parla’t bé collons!” pots veure que tenir un bon o mal discurs intern pot marcar tota la diferència)

Pensa en el teu discurs intern com una llista de reproducció de música. Si només escoltes cançons tristes, com creus que et sentiràs? Epictet diria que podem canviar la música i, per tant, el nostre estat d'ànim.

O és que pensem que estem per sobre d’això? Que parlar-nos malament és una cosa insignificant que no ens afecta?

No?

Doncs digue’m quina diferència hi ha entre ser esclau de cadenes i grillons amb ser esclau d’una emoció, d’un pensament, d’una història o d’un discurs.

Quina diferència hi ha entre jo portar-te lligat amb un collar de punxes pel carrer i el que feia aquest noi amb la seva història de víctima. Hi ha cadenes més pesades que les que portava ell?

Creure que el meu discurs intern és inamovible em converteix en esclau instantàniament.

Perquè com va dir Henry Ford:

Tant si creus que pots com si creus que no pots, tens raó.

Vaig tardar molt de temps a entendre aquesta frase. Però quan va colpejar-me… l’hòstia que em va cardar…

Posem el cas que us he explicat.

Ell sempre tenia raó. Ell creia que no podia perdre pes i claríssimament no ho aconseguia. La creença es reforçava. Tenia raó sempre. La pura definició d’una creença limitant.

El seu discurs intern i la realitat eren coherents. I això li donava certa calma.

En psicologia fa anys i panys que coneixem aquest fenomen i està ben documentat. Els humans no suportem el que es diu dissonància cognitiva. Necessitem que els nostres actes i les nostres creences estiguin alineats. I quan no ho estan, sentim malestar.

Llavors una cosa fabulosa passa. Canviem alguna de les dues coses.

1. Canviem el que pensem perquè s’adapti al que fem.

2. O bé canviem el que fem perquè s’adapti al que pensem.

Què creus que és més fàcil?

• Deixar de fumar i continuar pensant que el tabac és dolent.

• O continuar fumant i deixar de pensar que el tabac sigui tan i tan dolent?

No fa falta votar.

Estareu farts d’escoltar la segona. Perquè deixar de fumar és difícil i racionalitzar els teus mals hàbits és fàcil.

En el moment que una emoció ens “fa fer” coses, ets un esclau d’ella.

En el moment que una història o un discurs “justifica” que et comportis d’una certa manera, ets esclau.

Finalment, per què va canviar la seva actitud al final de la nostra conversa?

Per què es va negar a acceptar de la meva boca el mateix que sortia de la seva?

La meva millor hipòtesi és que es va adonar del que deia Henry Ford. La teva creença de “no puc canviar”, és precisament el primer obstacle que fa que no puguis canviar.

T’estàs tractant com un esclau sense poder de decisió.

T’estàs dient el que no t’atreviries a dir a ningú.

Molts dies escric sobre aquestes cadenes invisibles. No sabeu el bé que em fa.

• A quines històries sobre mi mateix dono massa poder?

• A l’opinió de quines persones soc esclau?

• A què soc addicte?

• Per quines emocions em deixo emportar més sovint?

• A quins desitjos i esperances m’aferro?

#3a reflexió: La nadologia.

Fragment original:

Reinterpretació: Nadologia.

(Aquesta és una història extreta del llibre El arte de Vivir de S.N.Goenka.)

Fa unes setmanes vaig fer un taller sobre com fer diari personal a un grup de 10 dones. Totes em doblaven l'edat. En veure això una d’elles em va preguntar:

— Per què t'hauríem de fer cas? A la fi i al cap, ets molt jove, no?

En aquell moment no vaig tenir la lucidesa per recordar-la, però li hauria d’haver explicat aquesta història:

La nadologia.

Un professor universitari i un vell mariner analfabet feien un viatge per mar. 

Cada nit, el mariner visitava la cabina del professor per escoltar-lo parlar sobre variats temes relacionats amb la navegació.

El mariner estava sorprès per tota la cultura d'aquell home. 

Una nit, que ja estava a punt de sortir de la cabina, el professor li va preguntar:

—​Vell mariner, vostè ha estudiat geografia?

—​Mmm... em sembla que no, què és això, senyor? 

—​La ciència de descriure la Terra a través de mapes i representacions gràfiques...

—​No senyor, de fet, jo mai vaig arribar a anar a l'escola, no he estudiat pràcticament res.

—​Algú com vostè, que es passa el dia navegant... si no ha estudiat geografia podríem dir que ha desaprofitat una quarta part de la seva vida.

El vell mariner se'n va anar compungit. 

“Si una persona tan culta diu això, segur que és veritat”— va pensar —.

L’endemà, de nou, després d'una gran classe per part del professor, el mariner es disposava a sortir de la cabina quan el professor li va preguntar:

—​Vell mariner, has estudiat oceanografia?

—​Què és això, senyor?

—​La ciència del mar.

—​No, senyor, no he estudiat res.

—​Vostè que es passa el dia al mar, no haver estudiat oceanografia... Em sembla surrealista. Ha desaprofitat clarament la meitat de la seva vida.

El mariner aquest cop encara va marxar més compungit.

La nit següent, la mateixa història. 

El professor va preguntar al vell mariner:

—​Vell, almenys haurà estudiat meteorologia, no?

—​Què és això, senyor?

—​Com!? La ciència dels vents, la pluja, el temps…

—​No, senyor, com li vaig dir, ni tan sols vaig anar a l’escola. Mai no he estudiat res.

—​No ha estudiat la ciència de la terra en què viu, ni ha estudiat la ciència del mar en què es guanya la vida, ni tampoc ha estudiat la ciència del temps que és una cosa que es troba cada dia? Vell, ha perdut tres quartes parts de la seva vida.

El vell mariner se sentia profundament desgraciat. “Si aquest home tan savi diu que he perdut les tres quartes parts de la meva vida, potser serà que he perdut les tres quartes parts de la meva vida”. 

L’endemà, però, va passar una cosa diferent. 

Va ser el vell mariner qui va entrar corrents a la cabina del professor i va cridar:

—​Senyor professor! Ha estudiat nadologia?

—​Nadologia? Què vols dir? Què és la nadologia?

—​Que si sap nedar, senyor?

—​No, no sé nedar.

—​Senyor professor!  Quina desgracia! Em sap greu dir-li que ha desaprofitat TOTA la seva vida. El vaixell ha xocat contra una roca i s’està enfonsant. Els que saben nedar poden arribar a la costa, però els que no en saben, s’ofegaran. Ho sento molt, senyor professor, amb tota seguretat vostè ha perdut tota la seva vida.

De què va realment aquesta reflexió?

Crec que està bastant clar. Què és millor, saber teòricament per què mentir està malament o no mentir?

Jo no vull ser el professor universitari. No et citaré grans estudis ni grans teories. L'únic que et puc oferir és la meva experiència.

Tots els exercicis que he provat. 

El que m'ha anat bé i el que no.

Exemples reals.

Però al final hi ha una cosa que només pots fer tu. 

Provar-ho i decidir per tu mateix.

I això és el que dedico el 80% del temps en els meus tallers i a la consulta. A practicar les coses. A fer deures, a posar-nos a prova. A escriure, a reflexionar. A emmerdar-te fins al coll.

Perquè t'ho puc explicar tot sobre una tempesta, però només l'entendràs de veritat fins que la visquis.

Pots llegir-ho tot sobre el comportament de l'aigua, pots discutir-ne els aspectes teòrics més subtils; la densitat, els corrents, les molècules, etc.

Però de què et servirà si refuses a llençar-te a l'aigua? Has d’aprendre a nedar.

No donis res per sabut si només ho has experimentat intel·lectualment.

No menjaràs el menjar d’un xef, que s’ha llegit tots els llibres de cuina del món, però no ha agafat mai un ganivet.

No et deixaràs operar per un metge, que ho sap tot d’anatomia, però no ha agafat mai el bisturí.

No siguis aquest xef ni aquest metge. No siguis un pou de teoria. Ja saps suficient.

La pràctica > la teoria. 

La pràctica > la teoria.

La pràctica > la teoria.

T’ho diu algú que ha viscut atrapat en la teoria tota la seva vida. No és falta d’informació el que et falta. És falta d’acció.

Aquest és el vertader superpoder del nostre segle. Actuar.

Apa, suficient per avui, una abraçada enorme 🧡

Si t’agrada el contingut i creus que coneixes a algú que també li pot agradar, comparteix-ho i el dia que ens veiem pel carrer et compro un xupa-xup.