La realitat no és pas el que veus

Temps de lectura: 9 minuts

Vaig entrar a la revisió d’examen i només travessar el marc de la porta, la Ruth em va preguntar que qui era.

— Em dic Joan Soler.

— Joan Soler, Joan Soler, a veure si et trobo…— després d’una estona rebuscant entre una pila d’exàmens em va dir. — Aquí et tinc, veig que tens un 2,1 del primer examen i… hòsties! Un 7,9 del segon! Una perfecta mitjana de 5!

I el que va dir a continuació ho tinc gravat a foc a la memòria.

—- És ben bé que els justos van al cel.

La Ruth, a part de dedicar-se a l’humor sarcàstic, també era la meva professora d’etologia. Una assignatura dedicada a l’estudi del comportament animal i l’evolució de la conducta humana.

L’assignatura que tothom odiava obertament, i que a mi em fascinava profundament.

(Pot semblar irònic que sent la meva assignatura preferida, tragués un 2,1 al primer parcial, però aquest tema el deixaré per una altra publicació).

La qüestió és que aquella assignatura em flipava fort. I en gran part era perquè el primer dia de classe, la Ruth ens van dir una cosa que em va deixar el cap ballant sardanes dos dies seguits. Va encetar la classe amb la següent afirmació:

— Us penseu que veieu la realitat? Ni de puta conya nanos. Veure la realitat tal com és, no és ni desitjable ni adaptatiu per cap ésser viu.

Au va, senyora. Què m’estàs dient? Que no veig la realitat tal com és? M’estàs dient que el metro atapeït d’aquest matí l’he somiat? Que la noia amb la qual he xocat i el cafè que m’he tirat per sobre tampoc són reals? I que la taca en forma de Xile que ara mateix porto al mig del pit és una il·lusió meva? Quina sort doncs.

Ella va continuar:

— Tots podem estar d’acord que els raigs X són útils, no? A mi, almenys em van ajudar a veure que tenia el canell trencat. Amb el wifi faig que us arribin les tasques al correu. Les ones de microones transformen el blat de moro en deliciosa crispeta i amb el comandament a distància, que fa servir raigs infrarojos, trio quina sèrie vull veure a Netflix. I veig alguna d’aquestes coses? Nah. Són reals? Sí. Però en veig alguna? Ni una.

Segons David Eagleman, un neurocientífic de la universitat de Stanford, només veiem un 0,0035% de l’espectre electromagnètic.

Repeteixo. Un 0,0035%.

Soc l’únic que pensa que 0,0035% ÉS UNA MISÈRIA. 😥

El pitjor de tot és que la cosa no acaba aquí, el que ens passa amb la vista també en passa amb les olors, els sons, els gustos i qualsevol altra experiència sensorial que et puguis imaginar.

A veure. Com pot ser que ens estiguem perdent tantes coses?

La resposta que ens va donar la Ruth era bastant senzilla.

Imagina’t uns ulls capaços de veure totes aquestes coses? Com serien? No seria un vertader caos veure davant dels nostres ulls totes i cada una de les ones electromagnètiques que ens arriba? Segurament uns ulls capaços d’això serien enormes i gastarien una barbaritat d’energia. Hauries de dedicar molts recursos a mantenir un òrgan tan complex. Tanta energia, que potser no ens sortiria ni a compte mantenir-los.

De fet, els humans durant molt de temps bé que ens hem espavilat sense saber ni PERCEBRE que el sol ens envia llum ultraviolada.

Això és perquè…

Veiem el just i necessari de la realitat per anar tirant, fer l’amor de tant en tant i deixar descendència.

Deixa que et posi un exemple.

Els escarabats alcohòlics?

Aquesta espècie d’escarabat australià (julodimorpha bakewelli), ens ajudarà a entendre el que vull explicar amb la seva tràgica desgracia personal.

Les femelles d’aquesta espècie no poden volar. Els mascles, en canvi, sí. Llavors són ells els que es passen el dia volant i buscant possibles parelles. Quan detecten una femella, aterren i copulen. Fàcil, senzill i al gra. Durant milions d’anys aquesta espècie no ha tingut mai cap problema aparellant-se.

Ara mira aquesta imatge:

Què creus que està fent el nostre bon amic escarabat? Correcte. Està copulant (o si més no, això intenta) amb una ampolla de cervesa. I per què? No veu que en REALITAT, acaba de confondre una possible concubina amb una ampolla de vidre? Doncs no, clar que no. Com podria adonar-se d’aquest error si les ampolles de vidre i les femelles d’aquesta espècie, comparteixen la mateixa textura rugosa, una superfície brillant i exactament el mateix color?

Resultat? Moren assecats al sol. Pobres idiotes, no?

El procés de l’escarabat durant milers d’anys ha sigut el següent: Volo fins que trobo una cosa que brilla, és rugosa i té aquest color. Quan ho trobo, m’hi acosto i m’ho intento follar.

I amb això n’hi ha hagut prou durant milers d’anys, perquè durant milers d’anys a la naturalesa no hi havia amb què confondre’s. No els feia falta veure més detalls de la realitat. Sempre que es detectessin aquelles tres característiques, era un polvo assegurat.

No hi havia humans tirant ampolles buides pel carrer.

S'entén?

Però els escarabats són estúpids i nosaltres, amb els nostres cervellots enormes, no cauríem mai en una bajanada com aquesta, no?

Tant de bo.

D’això va la publicació d’avui. I segurament unes quantes publicacions després d’aquesta.

Molt bé Joan, i això què hi té a veure amb la salut mental?

La trista realitat és que nosaltres, a la nostra manera, també som escarabats copulant amb ampolles de vidre. Creiem que veiem la realitat quan en veritat veiem només un resum de la realitat i estem carregats de dreceres cognitives i biaixos que ens fan prendre decisions subòptimes.

Per posar l’exemple que més m’agrada citar. Mira el sucre.

Durant milers d’anys els nostres cossos i les nostres ments ens han ajudat a sobreviure. Una de les mil estratègies que es va empescar l’evolució per mantenir-nos vius va ser recompensar el nostre cos amb plaer cada cop que trobaves aliments dolços.

Per què? Perquè les coses dolces normalment aporten moltes calories i no són extremadament freqüents. Percebre els gustos dolços, era avantatjós i rebre una recompensa de plaer cada cop que en trobàvem, feia que estiguéssim motivats a trobar-ne més.

Ara les coses han canviat. Tenim cervells molt semblants als de fa 70.000 anys, però l’entorn que ens rodeja no pot haver canviat més. En aquell moment era superútil tenir una satisfacció brutal cada cop que ingeríem sucres, ja que no hi havia molts de sucres a l’abast.

Però ara? Ara s’ha convertit en el nostre pitjor enemic. Per què? Perquè entres en un supermercat i quasi tot el que veus porta sucres afegits. I el teu cervell, és tan idiota que no sap que ja no estàs a la sabana i ja no t’has de preocupar tant per si faltaran calories. Què passa doncs? Que tastes el sucre i pum! Vinga a experimentar plaer.

Per tant, és normal que ens quedem enganxats a ells com un escarabat a una ampolla.

Resultat? Epidèmies de sobrepès, diabetis, malalties cardiovasculars, etc. Ara qui són els pobres idiotes?

Una conducta, que durant molt de temps ens va ajudar a sobreviure, ara ens està matant. Experimentar la realitat d’una certa manera (gust dolç) ara és una maledicció i tant de bo experimentéssim menys la realitat (ser incapaços de sentir tanta dolçor).

Va Joan, no em vinguis amb més divagacions. Què pebrots té a veure això amb la salut mental?

Teniu raó. Al gra, Joan. Al gra.

La nostra ment no és tan racional com t’han fet creure.

La nostra ment és un vertader nyap evolutiu.

La nostra ment et fa creure un munt de coses que no són veritat, però que serveixen per anar tirant.

La nostra ment és cega a la seva pròpia ceguesa.

La nostra ment és vaga de collons i sempre està buscant dreceres per pensar menys.

PROBLEMA?

La ment és com aquella cançó de Fangoria.

Yo soy así y así seguirééééééé, nunca cambiaré*.

(* Y en caso de cambiar lo voy a hacer con el paso lento del tiempo y millones de años de evolución)

Llavors, ja que la ment et continuarà enganyant, descrivint-te només una petita part de la realitat, prenent dreceres, gastant el mínim d’energia, enganyant-te, i recompensant-te per conductes que ara ja no tenen cap sentit…

Més ens val saber de quina manera ho fa i què podem fer per no caure tan sovint en els mateixos errors.

Aquestes trampes, aquests errors del processament de la informació, els psicòlegs en diem distorsions cognitives. Un nom no molt sexy, ho sabem.

I la meva missió durant aquest mes és explicar quines són les més comunes i com afecten la nostra salut mental. Avui començarem per una perquè ja m’he enrotllat massa.

Distorsió cognitiva #1 : Per què tot és un p*** merda. El biaix de negativitat.

El biaix de la negativitat, la mare de tots els biaixos.

El diari rus City Reportes va dur a terme un experiment. Durant tot un dia, només parlaries de les coses bones que estaven passant al món. Res d’assassinats, accidents, fam, guerres, malalties ni noves pel·lícules de Marvel. Només bones notícies.

Quin va ser el resultat? Doncs que van perdre el 66% de la seva audiència aquell dia.

Els psicòlegs ho sabem de sobra. La nostra ment, literalment, absorbeix millor i reté més temps els fenòmens negatius que els positius. Des del teu primer any de vida.

• Recordaràs millor les coses dolentes que t’han fet o dit, que les bones

• Pensaràs en perills molt més sovint que en guanys

• Els nostres cervells s’activen més intensament a les emocions negatives que les positives

• A curt termini canviaràs més de pressa per evitar un càstig que per aconseguir una recompensa

És ciència. I s’han fet un fart de comprovar-ho.

I saps per què? Perquè evolutivament té tot el sentit del món. El teu cervell què vol? Mantenir-te viu a qualsevol preu. Com més temps estiguis viu, més temps tindràs per tenir descendència i assegurar el futur de l’espècie humana. Les coses bones, per molt bones que siguin, mai seran tan importants com les coses dolentes. Perquè ja et poden anar passant coses bones que només fa falta que et passi una cosa prou dolenta perquè sigui GAME OVER. I clar, el GAME OVER va completament en contra dels objectius de procrear.

Estem programats per sobreviure, no per buscar el màxim benefici.

Problema? El nostre cervell té aquesta mania des de fa mil·lennis i ara, que ja no hi ha ni la meitat de perills, continua magnificant tot allò que li sembla perillós. Encara que no ho sigui.

Com evitar-ho? Exercicis pràctics per no caure en el biaix de negativitat.

Exercici 1: Gratitud a tutiplè

El diari personal que estic fent servir ara, cada dia em fa escriure la mateixa cosa només d’aixecar-me.

Per quina cosa sents gratitud avui? Això és el que he escrit avui:

La gratitud és una força infal·lible per capgirar la negativitat. De coses bones en passen a totes hores. Són com camagrocs en el sotabosc. A simple vista et poden passar per alt, però quan t’hi comences a fixar, en trobes a cabassos.

• Prova-ho ara mateix. Descobreix 5 coses per les quals sents una gratitud profunda (com més concret siguis, millor)

Aquí van tres que em venen al cap:

1. Tenir un grup d’amics que sempre està disposat a fer coses noves i viure aventures

2. Tenir la immensa sort d’haver nascut en una família que m’ho ha donat tot i saber que sempre tindré un lloc on tornar si les meves aventures no funcionen

3. Que confiïn en mi per fer formacions de psicologia en el curs de monitors, que el grup de nois i noies em comprin totes les activitats i posin tanta energia en tot el que fem

Si tens diari, o 5 minuts al dia, dedica’ls a buscar bolets de gratitud per compensar. Amb el temps, cada cop seràs més hàbil en veure’ls i fa una tremenda il·lusió collir-los.

Exercici 2: Capgirar la truita

Aquest no pot ser més senzill.

Pas 1: Agafa una experiència dolentíssima que estiguis vivint, o hagis experimentat en el passat.

Pas 2: Ara descriu detalladament, per què aquesta cosa tan horrible, és en veritat, la millor cosa que et podria haver passat mai.

Exemple:

He tingut un pneumotòrax. M’he pensat que era una contractura durant 5 dies i ara soc a l’hospital pensant que em moriré.

Això és el millor que m’ha passat mai perquè no tornaré a fer-me el dur davant “una contractura” i si cal anar a urgències, hi aniré. Salut > Machomanisme. La salut és la meva prioritat número 1 d’ara endavant, perquè sense salut no puc satisfer les necessitats 2, 3 i 4.

Al final l’objectiu és que t’agenollis i donis fins i tot les gràcies a allò tan dolent que et va passar. He fet tallers on la gent ha acabat agraint coses que a la resta feien plorar. Dona-li una oportunitat sincera. Gràcies, pneumotòrax! 💛

Exercici 3: El meu primitiu cervell m’està protegint de…

Aquest exercici funciona que t’hi cagues. Primer hem d’entendre que moltes sensacions negatives, no són res més que el teu cervell intentant protegir-te d’algun perill.

La gràcia és utilitzar el teu cervell no com el teu enemic, sinó com el teu aliat.

1. Fes una llista de totes les coses que et generen malestar en el teu dia a dia.

   1. Comentaris haters

   2. Relacions tòxiques

   3. Notícies horroroses

   4. Autocrítica excessiva

   5. Perfeccionisme irremeiable

   6. Necessitar constantment l’aprovació dels altres

   7. Procrastinar i distreure’t massa estona amb memes

   8. Odiar i comparar-te constantment

   9. Penedir-te de coses del passat

2. Al costat escriu de quina manera el teu cervell està intentant protegir-te? Per què està del teu costat?

Exemple:

1. Sento ira cada cop que recordo aquell comentari que aquell usuari de X va deixar en la meva publicació. El meu cervell m’està protegint indicant-me a quines persones no em convé apropar-me. Em vol allunyar de possibles enemics. Vol que em defensi de possibles agressors.

2. Cada cop que quedo amb aquella persona, sento que m’han xuclat la vida. El meu cervell m’està dient que no val la pena dedicar temps en relacions on em sento sempre amenaçat i sempre he d’estar en tensió sobre què diré o com s’interpretaran les meves paraules.

3. No paro de comparar-me i sento enveja del que els altres tenen. El meu cervell m’està indicant què vull. I m’està protegint d’una cosa encara més dolorosa. Potser secretament vull el que ells tenen, però no estic disposat a posar-hi l’esforç i hores.

4. Necessitar constantment l’aprovació dels altres. El meu cervell m’està ensenyant que vull que la gent m’estimi i em valori. Que no em vull quedar sol ni quedar-me fora del grup.

5. Distreure’t massa estona amb memes. El meu cervell m’està protegint de la humiliant sensació de sortir de la meva zona de confort i provar coses que no sé fer. D’emprendre i fer coses difícils que sé que em generaran frustració.

6. No deixo de penedir-me d’allò tan terrible que vaig fer. El meu cervell m’està protegint de cometre el mateix error.

En tots els casos, la meva ment m’està intentant fer un favor. Vol que no em torni a passar. Potser sí que és veritat que ho podria fer de forma més suau, sense haver-me de fer sentir tan malament cada cop que penso alguna d’aquestes coses. Però és l’única manera que sap. De moment.

Per avui ja t'he inflat el cap com un timbal. Crec que el més important per entendre què és una distorsió cognitiva ha quedat clar. I t’he presentat la mare de totes les distorsions. El biaix de negativitat que tot ho impregna.

Així que al llarg d'aquestes setmanes, si et sembla bé, continuaré amb aquest tema i et faré un TOP 10 personal d’altres distorsions de la realitat.

T’explicaré:

1. Quin sentit evolutiu tenen

2. Quan passen i afecten la nostra salut mental

3. I per descomptat, eines per combatre-les

Què et sembla?

Si només t’has de quedar amb una cosa que sigui aquesta: el teu cervell no veu tota la realitat, la comprimeix i t’envia una versió simplificada. I això fa que a vegades patim més del compte. Ser-ne conscient és el primer pas perquè no ens afectin tant.

Espero que et pugui servir tant com m’ha servit a mi! I que si et funciona m’ho facis saber d’alguna manera.

Ens veiem aviat, una abraçada ben gran 🧡

PD: Si t’agrada el contingut i creus que és digne de ser compartit, m’ajudaràs a viure d’això fent-lo arribar a més gent.

PD 2: A partir d’ara no escriuré només els diumenges perquè m’acabo estressant d’una manera que no ajuda a produir publicacions de qualitat.