Manual pràctic per penedir-te de tot

Temps de lectura: 7 minuts

Pregunta ràpida. Creieu que aquestes dues persones s'haurien de fer un petó?

De veritat, si tu fossis el noi del vídeo i estiguessis terriblement enamorat de la noia, t'atreviries a llençar-te?

Jo sí. Jo ho provaria.

(Però potser la meva opinió no és del tot objectiva.)

Primer de tot, perquè jo soc el noi del vídeo.
I segon, perquè sé massa bé què comporta no fer-ho.

Ara us explicaré què va passar. I encara que pugui semblar que m’ho estic inventant tot, us prometo que tot el llegireu és verídic.

Aquesta noia del vídeo és la Maria. I la Maria i jo ens vam conèixer el dia del meu 19è aniversari enterrant un gos.

La situació era la següent: jo era jove i tendre i estava viatjant amb bicicleta pel sud de Portugal treballant en granges a canvi de menjar i allotjament.

Aquell 21 de gener de 2016 em trobava jo tan panxo al Tiffany’s Riding Center, una granja de cavalls d’una dona anglesa que hi tocava ben poc. Una d’aquelles dones huracà que fan el que volen i no temen les conseqüències. Com per exemple: deixar enterrar animals al seu terreny (cosa que tinc la sensació que no és pas del tot legal). Era l'hòstia.

Doncs bé, encara m’estava traient les lleganyes dels ulls quan un tot terreny amb dues portugueses aclaparadores van aparèixer davant meu i em van dir que la Tiffany els havia dit que jo els ajudaria a enterrar al seu gos mort.

Quina mandra, vaig pensar.

— Espero que sigui un chiuwawa, je-je —. Vaig comentar.

Una de les dues noies es va posar a plorar. I així és com vaig identificar la propietària del difunt.

Ah, i clar. El gos en qüestió, era un San Bernardo d’uns 65 kg.

Per qui no s’hagi trobat mai en aquesta situació, us he de treure aquella idea de les pel·lícules on enterrar un mort es pot fer en un tres i no res. (Els que tireu els periquitos pel vàter esteu molt mal acostumats.)

Enterrar un bestiota d’aquestes dimensions és una tremenda feinada.

Quan feia ja una hora que cavàvem, vaig veure oportuníssim dir:

— El teu San Bernardo no era pas d’aquells que portaven un barrilet de Brany, no? Perquè ara mateix no et diria que no a un trago.

La ex-propietària del gos va tornar a plorar. Segona broma, segon strike.

Com que ja estava oficialment fora del partit, i no em volia aventurar a una tercera broma, vaig decidir limitar-me a parlar amb la seva amiga, la Maria.

Per sorpresa meva, a la Mari sí que se li dibuixava un somriure còmplice. Li feien gràcia les meves bromes. (Per sota el nas, per solidaritzar-se amb la seva amiga, però un riure al capdavall.)

Em vaig aferrar a això.

Potser perquè feia 2 mesos que viatjava sol amb bicicleta i era de la primera noia de la meva edat amb qui compartia més de 5 minuts de conversa, però la Maria em va semblar una deessa caiguda del cel.

Mai he sigut tan feliç enterrant a ningú.

És un puto clixé, però vaig sentir connexió des del minut zero i després de l'última palada de terra i unes últimes paraules solemnes, ja hi havia massa complicitat com per no demanar-li el número.

Me’l va donar. I després de tres dies i tres nits de missatges constants, vam decidir acabar quedant.

I aquí va començar tot.

Durant un mes, vaig viure una maleïda pel·lícula de Disney.

A la primera cita em va convidar al seu restaurant preferit, on per ser clienta habitual, ens servien doble ració de tot.

Ens vam banyar en platges amagades que només coneixen els autòctons i, estirats a la sorra, ens vam dibuixar tatuatges sobre la pell.

Vam jugar a veritat o penyora amb xupitos d'absenta fins a cometre delictes que crec que encara no han prescrit.

I per sobre de tot, em va ensenyar a ballar.
En qualsevol lloc, i sota qualsevol pretext, posàvem música, m'agafava i m'ensenyava què havia après a l'última classe de dansa.

La Maria tenia la dosi justa de bogeria i jo em fonia cada cop que la sentia a prop.

Durant setmanes no m’adormia de l'excitació i m'era totalment igual tot perquè la vida d'enamorat és puto me-ra-ve-llo-sa.

Excepte per un petit detall.

A cada setmana que passava, jo era conscient que se m'estaven acabant els dies a Portugal. I, per tant, s'acabaven els dies d'estar amb la Maria.

Una pregunta dins meu cada dia agafava més força.

Serà avui Joan?
Serà avui el dia que finalment t'atreviràs a fer-li un petó?

Segurament no cal que respongui.

Tota la publicació d’avui és la resposta.

Però per qui encara tingui dubtes, això és el que li vaig escriure 24 dies després d’haver-nos dit adéu. Quan estava a 1300 km de distància d’ella.

Hola, Maria

Estic cansat de dir-me que et trobo a faltar, però és la veritat. He d'admetre que als vespres em miro el vídeo dels dos ballant salsa abans d'anar a dormir i em penedeixo constantment de no haver-te intentat fer un petó. Però bé, ja no hi puc fer res. És cosa del passat i no hi ha res més irreal que el passat, així que... fuck it.

Ara estic a València. Realment a prop de casa. La pròxima vegada que t'escrigui probablement ja hauré arribat.

Petons

Cada dia solia pedalar unes 5 hores, i les dedicava íntegrament a dir-me:

— Ets un idiota. Ets un idiota. Ets un idiota.
— T’hauries d’haver llençat.
— Ets un idiota, Joan.

Com podeu imaginar, el bucle era infernal i els dies infinits.

Cada cop que hi penso, me'n penedeixo i durant molt de temps vaig pensar què hauria estat de la meva vida si hagués reunit prou valor per llençar-me.

I per sobre de tot, pensava que havia comès un error.

Final de l’història?

No sé quants kms més vaig tardar en canviar de chip. Però un dia vaig fer el clic.

— Joan, és necessari que et facis això?
— És el millor que pots fer amb el teu temps?
— No et jutjo, només pregunto.

No pots donar-li la volta? Pot ser que això sigui el millor que t'ha passat mai? Pot ser que aquest dolor sigui el toc d'atenció que necessites per aprendre una lliçó? Com li pots treure tot el suc?

Exacte Joan. Això és com una taronja. Esprem-la.

Quants cops et vols penedir del mateix que t’està consumint ara?

Hi ha vides que ja no viuràs. Com la de viure amb la Maria, tenir gossos i enterrar-los junts amb els nostres fills mentre els expliquem com ens vam conèixer. Però davant de teu hi ha molts camins oberts. I potser el que t’ha passat amb la Maria t’ajuda a viure millor.

De mi depèn agafar el que sigui útil de l’esquerra del dibuix, i aplicar-ho a la dreta. Res més està sota el meu control.

I aquí em teniu. Quasi 10 anys després d’això, d'històries com el petó que mai vaig fer a la Maria en tinc a cabassos.

I tu també.

Pots agafar-ne qualsevol, no importa quina. Això no és important. El que és important és tenir clar això:

• Opció 1: Podem dedicar temps a pensar què hauria passat. A fantasiar sobre on seríem ara mateix si haguéssim fet coses diferents. Tot el que podríem ser i no som.

O bé:

• Opció 2: Podem dedicar temps a estudiar el passat, parant molta atenció a tot el dolor, i preguntar-nos, com puc fer que tot aquest dolor hagi valgut la pena?

Vull creure que és la nostra decisió fer una cosa o l'altra. Encara diria més, crec que és la nostra responsabilitat deixar de ser víctimes del nostre passat i esprémer els records perquè ens ensenyin tot el que ens han d'ensenyar.

I no donar-los més poder del que donaries a un mestre.

Volem que el futur sigui diferent del passat? No fem el mateix. Fem-ho millor o pitjor, m’és igual. Però diferent.

Per què encara explico aquesta història?

Doncs perquè ja han passat 9 anys d’allò i encara em toca. Encara de tant en tant em martiritzo i penso. COOOOOOOOOM JOAN? COM NO VAS PODER FER-HO? ERA FUCKING OBVI QUE US AGRADAVEU.

Però alhora és aquest mateix record el que m’obliga a no cometre el mateix error. A llençar-me més sovint.

Com si cada cop que fes el pas, estigués donant sentit a tot el dolor que vaig sentir en aquell moment. És aquesta mateixa energia la que em fa fer coses com la següent:

El rebuig em continua fent pànic

El 19 de novembre del 2023 jo em trobava en la festa de retrobament de la generació del 98. Un concurs on competeixes amb els teus antics companys de col·legi per veure qui ha envellit pitjor.

O a això era el que jugava la majoria de gent. Jo no, jo em fixava en una altra cosa.

Era la quarta aigua amb gas que demanava en una hora i ja començava a ser massa obvi que les meves visites a la barra lliure no tenien res a veure amb les aigües amb gas.

Si hi anava, era només perquè ella les servia. I dins meu es movien dues coses:

1. Moltes ganes de fer un pas

2. Molt poques ganes de fer un pas

(Pensareu que tot el dia m’estic enamorant)
(I és veritat 🤺🤺)

Per sort aquí és on tot cobra sentit. Aquí és on s’ajunten les dues històries. Aquí és on cobren sentit els 1500 km de tristesa i autoflagel·lació que vaig patir després de no haver-me atrevit a fer-li un petó a la Maria.

Amb tremolors a les cames i a la veu, em vaig acostar a ella li vaig dir amb una confiança hiper-mega-super-fingida:

— Mira, si et demano una altra aigua, em pixaré a sobre. Així que aquest cop només m'he apropat per fer-te saber que m'has semblat una persona simpatiquíssima durant les últimes tres aigües amb gas que m'has servit iiiiiiiiiiiii que em preguntava si et podria donar el meu número i/o parlar i/o veure'ns en un altre moment?

Em va somriure. (Bona senyal)

Un segon d'espera.
Dos.
Tres. (Mal senyal)

Van arribar les temudes paraules:

— Em sap greu, però tinc parella. 

The end.

Ooooooooo això hauria estat el final, si no fos perquè del 2016 al 2023, m’he emportat deu-mil rebuigs. Sempre que noto una mínima atracció ho he de provar.

Per què?

Un altre cop pel mateix. Perquè sinó, tot aquell dolor de trobar a faltar la Maria no hauria servit de res! I no em puc permetre oblidar una lliçó com aquesta.

Per sort, allò que diuen que la pràctica fa el mestre, és ben cert, així que ja fa anys que tinc un marc mental per afrontar el rebuig:

Diu una cosa així: Quan vingui la carabassa, ja saps com en faràs cabell d'àngel? 

La idea és ben senzilla. Tu no vols ser rebutjat. I l’altre (moltes vegades) tampoc sap com rebutjar-te. I ningú vol sentir-se incòmode. No és culpa de ningú.

Solució? Ves preparat/da amb una sortida elegant per als dos. En aquest cas la cosa va anar així:

Amb els ulls mig clucs vaig fer que sí amb el cap.

— Normal, ho entenc perfectament. Tampoc et pensis que tenia moltes esperances…

Ella va riure una mica. Jo em vaig girar una mica i vaig assenyalar els meus amics que estaven observant l'escena des de la còmoda llunyania.

— Veus aquells? Sí, els que riuen. Són els cabrons dels meus amics. Els he dit que ara et vindria a demanar el número i molts han apostat en contra. M'han dit que no me'l donaries ni de conya. No vull que em donis el teu número, però et faria res fer veure que agafes el meu telèfon i fas veure que apuntes alguna cosa? Així es pensaran que ho he aconseguit. Que es fotin.

Es va partir el cul i al bloc de notes em va apuntar això:

La resta de la nit va ser esplèndida perquè cada cop que ens trobàvem era impossible no riure de la nostra broma interna.

Què vull dir amb tot plegat?

Mai ens hauríem de prendre un rebuig personalment.
No podem agradar a tothom.
Què collons. Oi que a tu no t'agrada tothom? Doncs curiosament a la resta els passa el mateix.

Això no ho podem controlar. El que sí que podem controlar és venir preparats i saber què farem quan l'inevitable rebuig es presenti a les nostres vides.

És igual de satisfactori que et diguin que sí, com trobar la manera elegant d'acceptar un no així que tant de bo tinguis molts encerts, però tant de bo també tinguis moltes oportunitats per fer cabell d'àngel.

Moraleta?

Fes el que vulguis.

Però et puc assegurar un parell de coses:

1. Els dolor de la memòria és una mina d’or d’aprenentatges.

2. Pots canviar com actues en el futur.

3. El penediment de no haver provat una cosa, sempre supera el penediment d’haver-ho provat i haver-te equivocat.

I sinó, pregunta-ho a gent que s’estigui morint.

Apa, suficient per avui 🧡

Si t’agrada el contingut i creus que coneixes a algú que també li pot agradar, comparteix-ho i segur que no et rebutjarà mai més ningú.