Quan triar és fa terriblement difícil

Temps de lectura: 10 minuts

Avui m’he adonat de dues coses:

La primera és que com a bon emprenedor que acaba de començar, tinc aproximadament 20 vegades més facilitat per parlar dels meus somnis, que no pas facilitat per generar ingressos. 

I la segona (que és conseqüència directa de la primera) és que com a bon fill semi-independitzat que soc, robo tant com puc als meus pares vigilant de no fer res que els obligui a desheretar-me.

Com per exemple, la subscripció de Netflix, que l’utilitzo, però no la pago. 🤪 

Bé, això d’utilitzar-la és un dir.

Això és el que m’acostuma a passar, aixeca la mà si t’és familiar:

1. Decideixo mirar alguna sèrie xorra mentre sopo.

2. Mmm… a veure què trobo…

3. Mmmmmmmmmmmm….(50 minuts després, quan ja no et queda menjar al plat, has fet postres dues vegades, revisat mig catàleg de Netflix, AmazonPrime i HBO i encara no has trobat cap sèrie/pel·lícula ni documental de pingüins que et faci el pes)…mmmmmmmmm. No hi ha pas res de bo.

4. Acabo mirant per novena vegada consecutiva Plats Bruts.

Collons, quantes mans aixecades. Em fa sentir millor saber que no soc l’únic a qui li passa.

Distorsió cognitiva #4: Nena, tria i remena. La paradoxa de l’elecció.

L’any 2000 no recordo que estava fent perquè només tenia dos anys.

Però en Mark Lepper i la Sheena Iyengar de les Universitats de Colúmbia i Stanford sí que sé que estaven fent. Estaven publicant un estudi psicològic sobre melmelades. M’has llegit bé.

Melmelades.

Un dia qualsevol, en un supermercat qualsevol, van posar mostres gratuïtes de melmelada per provar una hipòtesi que tenien. Què ens passa als humans quan ens fan decidir entre molts gustos de melmelada? Apassionat.

El primer dia van muntar una paradeta dins del supermercat amb 6 gustos de melmelades diferents.

El següent dia, van fer el mateix, però amb 24 gustos diferents de melmelades.

Tant en el primer com en el segon dia, els investigadors van enregistrar dues variables:

1. La quantitat de gent que s’acostava a la parada.

2. La quantitat de gent que comprava melmelades.

Ara imagina’t que ets tu el que et trobes en aquesta situació. Creus que t’afecta que hi hagi més o menys melmelades a la paradeta? O mentre siguin melmelades de La Fageda a tu t’és ben igual?

Els resultats van ser molt clars:

Tot i que la taula que va generar més interès va ser la taula amb 24 gustos, la que va generar més vendes (unes 10 vegades més!) va ser la taula de només 6 gustos.

Per què?

Per la mateixa raó que tu i jo perdem més hores triant pel·lícules que mirant pel·lícules. La paradoxa de l’elecció.

Aquí et deixo la mateixa definició en format haiku per si vas estudiar l’humanístic.

Més exemples. La paradoxa de l’elecció és omnipresent.

Ara et posaré molts més exemples i així pots triar el teu preferit.

(Has vist que he intentat aquí? Soc malvat, eh. Et volia fer caure en la paradoxa.)

Exemple 1: Bumble/Tinder/Hinge

Tot i que aquest cas només és aplicable a les noies i alguns homes extraordinàriament atractius, tinc moltes ganes de treure el tema.

Per qui estigui desubicat, primer cal dir que Bumble, Tinder i Hinge no són noms de pokémons de vuitena generació, són noms d’aplicacions de cites online.

Jo he sigut usuari d’aquestes aplicacions i he aconseguit tenir alguna cita. I si ho dic com així, com si fos gran proesa, és perquè ho és. Deixa que t’expliqui aquesta paradoxa amb unes quantes dades del 2024 sobre Tinder:

• La mitjana de MATCH (és a dir, que tu i una altra persona us agradeu mútuament i l’aplicació us deixi començar una conversa) és del 36% en dones.

• La mitjana de MATCH per homes és del 1,8%.

• El 76% dels usuaris de Tinder són homes.

• El 24% són dones.

Dit d’una altra manera. De cada 100 swipes que faci una noia, 36 seran match. De cada 100 swipes que faci un home, com a molt, 2 seran match.

Nois, nosaltres (exceptuant els que sou isofriblement preciosos) no som usuaris de la plataforma. Nosaltres som el producte. Les usuàries són elles.

Els homes en aquestes aplicacions som les fruites en un aparador.

Les dones, les que compren la fruita.

Si algun home dels que em llegiu ha tingut mai la sort d’entrar a l’aplicació des del perfil d’una dona, sabrà del que parlo. Són dos jocs completament diferents. I tot i que podríem obrir temes com si és just o com eixugar-se les llàgrimes quan fa setmanes que no tens cap match, no vinc a fer això.

Perquè els homes, rai. Estem allà fins que tinguem sort. Però les dones?

Les dones pateixen la paradoxa de l’elecció en la seva màxima expressió. Hi ha tantes coses per triar i remenar que acaben passant dues coses: disminueix la quantitat d’acció i hi ha més penediment sobre què s’ha triat.

Perquè si sempre sé que hi haurà abundància d’opcions, mai sabré quina és la millor, mai ho podré provar tot, però sempre sabré que hi ha un mar infinit d’opcions. Sempre tindré el dubte.

Exemple 2: Comprar un mòbil

Heu anat mai la pàgina oficial de comparadors d’Iphone’s? Us ho recomano. Té aquesta pinta.

Amb un cop d’ull pots veure les diferents característiques de diferents models; mida de la pantalla, quantitat de càmeres, qualitat dels xips, etc.

Entre iPhones “minis”, “max”, “pros”, “plus”, “pro plus”, “max minis”, “miniXS”, i qualsevol altra combinació que els passi pel cap, aquests d’Apple tenen una bogeria de models.

Ara bé, quants te’n deixen comparar a la vegada com a màxim?

3

És igual des d’on ho mires. Tant si ho mires des de la pantalla del teu mòbil com si fas servir una pantalla d’aeroport. Només en pots veure tres a la vegada.

Veieu la genialitat? No et deixen comparar els seus 25 models diferents d’iPhone’s a la vegada. Tot i que aquesta seria la manera idònia de tenir tota la informació necessària per triar el mòbil que més et convé. No senyor, només te’n deixen comparar 3. Perquè si et posessin els 25 models amb totes les seves especificacions el que passaria és que Apple no vendria ni un maleït iPhone.

I no volem aturar el capitalisme per una errada com aquesta.

Exemple 3: Amistats

Una persona molt especial em va regalar fa un temps el llibre El Camino, de Miguel Delibes.

Sinopsis? Un nen de poble, vivint una vida de poble. Una vida senzillíssima que transcorre a velocitat x0,75. Amb desamors que es couen a foc lent durant tot un estiu i llargues excursions al riu. Amb molt de safareig i poca acció.

En un poble tan petit com aquell, neixes ja amb un sobrenom.

Per exemple: el protagonista es diu Daniel, el Mochuelo.

I només té dos amics; Roque, el Moñigo i Germán, el Tiñoso.

Per què té només dos amics? Coi, perquè el poble és petit i no hi ha gaire més per triar.

Ara anem al meu cas. Joan, el Penques.

En Joan el Penques va néixer a la bonica ciutat d’Olot. I té els amics de la guarderia. Els amics de l’escola Bisaroques. Els amics de bàsquet. Els del club d’escacs. Els de l’institut. Els del batxillerat. Els d’escalada. Els de la universitat. Els de vòlei. Els de jiu-jitsu. Els del centre excursionista.

Tria i remena nena.

Pregunta. Qui creus que dubta més quan toca fer plans o triar amb qui compartir els moments d’oci? Qui té més dubtes sobre les amistats “correctes”? En Daniel, el Mochuelo o en Joan, el Penques?

Per què passa?

Saber-ho del cert no ho sabem. Però tenim un parell d’hipòtesis, totes elles relacionades.

• Biaix de negativitat

No em cansaré de repetir-ho en cada publicació, som esclaus del biaix de negativitat. Els nostres cervells primitius són molt conservadors, els agrada anar sobre segur. Més opcions només significa més maneres de cagar-la. No bueno amigo.

Si a això li sumem que molts som tremendament perfeccionistes i ens paralitzem amb tantes opcions, aquesta por al fracàs és la recepta idònia per patir quan ens toca triar.

• Recursos cognitius limitats

Vivim en un món que hi ha moltes opcions. I el teu cervell primitiu, no té prou potència per fer un excel mental detallat dels pros i contres. Té un límit cognitiu. Igual que no pots recordar més de 10 números seguits perquè quan arribes al número 11 oblides els primers, no podràs prendre una bona decisió confiant en el teu cap si quan vas per l’opció 6 has oblidat com era l’opció 1.

• Moltes vegades no sabem el que busquem

Tan senzill com això.

Moltes vegades, volem triar sense tenir clars quins són els criteris que guiaran la nostra decisió. No tenim clara la rúbrica de correcció.

És molt diferent buscar parella a la babalà que no pas contrastar de forma meticulosa cada candidat amb una (també meticulosa) graella de coses que volem i no volem en una parella. Sona fred, però espero que amb l’exemple que et poso més endavant quedi més clar.

Com caure menys en la fal·làcia del cost enfonsat? Exercicis pràctics.

Aclariment abans de seguir qualsevol d’aquests consells.

Exercici pràctic nº 0: Barrets, pentinats i tatuatges.

Això més que un exercici és un marc mental.

• Hi ha decisions que són com barrets. Si no t’agrada com et queda el barret, el pots canviar.

• Hi ha decisions que són com un nou pentinat. Si no t’agrada com et queda el pentinat, t’hauràs de fotre fins que et tornin a créixer.

• I per acabar, hi ha decisions que són com tatuatges. Si no t’agrada com et queda el tatuatge, estàs cardat.

Quina sèrie miro? ➡ Decisió barret.

On vaig de vacances? ➡ Decisió pentinat.

Tinc un fill? ➡ Decisió tatuatge.

Veus com totes les decisions, no tenen el mateix impacte i com ,per tant, el temps que hem de dedicar a decidir, és diferent?

I mira, si mai t’equivoques i dediques el temps que es mereix una decisió tatuatge amb una decisió pentinat, mala sort. Però vigila de no confondre’ls en l’ordre invers.

I t’ho diu algú que porta les coordenades de Badalona tatuades al cul.

Exercici pràctic nº 1: Llistes de nos.

Superútil pels que acabeu de fer la selectivitat. Sobretot per tu Aniol.

És mil vegades més senzill començar a triar una carrera descartant les que tens clar que no vols fer, que no pas decidint quina t’agrada més.

Si agafeu totes les opcions a les quals us enfronteu, i comenceu ratllant aquelles que està claríssim que no voleu, aconseguireu que la immensa quantitat de carreres que us sembla tenir, es redueixi a només un grapat. Aquest grup selecte pot passar a un escrutini més exhaustiu.

Comença amb el que no vols.

Exercici pràctic nº 2: Quadrícula dels criteris

Una de les persones amb qui he treballat tenia problemes per decidir quin camí professional seguir:

Vam començar dibuixant una graella amb totes les opcions que teníem (en van sortir més, però per simplificar, va quedar una cosa tal que així) :

Quin era el problema? No sabíem quina era la millor opció. Per què? Perquè no sabíem què valorava en una feina, que trobava prioritari en aquell moment a la seva vida, què era el més important.

I és que això és clau i molts ens perdem en aquest pas. Cap opció és millor o pitjor per si mateixa. Només ho és segons el seu context. Deixa’m posar un exemple.

Quin mòbil és millor?

Aquest iPhone 15 Pro-Plus-Max-Mini-Super?

O aquest Nokia 3310?

Doncs per molt que et costi de creure, només depèn del context. Si els teus criteris de selecció són aquests: l’iPhone és la teva millor elecció.

Però si els teus criteris són aquests, el Nokia és una ganga.

Sembla una collonada. I no ho és. El que vull és que gràcies a portar l’exemple fins a l’absurditat s’entengui el problema. Fins que no fas les columnes de l’esquerra. Cap dels dos mòbils és millor o pitjor.

El problema és saber què hi va en aquesta columna. Per això vam haver d’explorar amb aquest noi, quina era la seva columna de l’esquerra.

No us diré que un cop vam tenir la columna va ser bufar i fer ampolles prendre una decisió, però realment va ser bufar i fer ampolles.

Exercici pràctic nº 3: El truc de la moneda + llei de Parkinson

En psicologia, la llei de Parkinson diu que la feina s’expandeix per omplir el temps assignat per acabar-la. En altres paraules, si em donen 4 hores per acabar una tasca concreta, segurament tardaré les 4 hores a acabar-la.

I si me’n donen només 2, amb 2 ho tindré enllestit.

Un altre dia en parlarem amb més extensió.

La gràcia d’aquesta llei (i s’han fet experiments interessentíssims amb funcionaris) és que aquesta llei la podem utilitzar en el nostre favor.

Si tens clar que has de decidir. Posa’t un temps límit, un temporitzador. D’aquí a 5 minuts hauré triat sèrie. D’aquí a 2 setmanes hauré triat quin ordinador comprar-me. D’aquí a 3 mesos hauré decidit si és bona idea o no tatuar-me les coordenades de Badalona al cul.

Portant aquest concepte a l’extrem, existeix el truc de la moneda.

Quan tinguis algun dilema ajustadet, on les dues opcions semblin igual de bones, assigna a cada opció una cara de la moneda.

• Li demano per sortir a en David, cara.

• Li demano per sortir a en Miquel, creu.

Llences la moneda.

Mires el resultat.

9/10 vegades sabràs quina de les dues opcions realment volies abans que la moneda caigui al terra.

Gir argumental i tancament

Hem crescut en una societat que diu alguna cosa així:

• Hem de maximitzar el benestar.

• Això significa que hem de maximitzar la llibertat.

• Això significa que hem de maximitzar l’oportunitat de tirar.

• Més opcions equival a més llibertat.

• Més llibertat és més benestar.

I potser és cert.

Fins a un punt.

Crec que el gràfic seria el següent.

No tenir cap opció, és una merda.

Tenir-ne massa, també.

I tot i que triar és molt millor que no triar, arribats a un punt, cal reduir el nombre d’opcions per no sentir-nos aclaparats.

• Discernint si es tracta d’una decisió barret, pentinat o tatuatge.

• Descartant les opcions dolentes primer.

• Descobrint molt bé el que vols i jutjar les opcions que et queden segons uns criteris propis.

• Posar un límit temporal.

Les nostres opcions han d’augmentar en la mateixa mesura que el nostre criteri per prendre bones decisions també augmenti.

Necessitem identificar el precís moment en què dius, ooohhh fuck estic a punt de caure en la paradoxa de l’elecció.

I utilitzar una tècnica que et doni seguretat i perspectiva abans que la paradoxa et xucli com un xinés xuclaria un noodle.

Si ets molt religiós, et serà fàcil. Perquè el que has de triar o no, està escrit en un llibre.

Però per la resta, només recordar, que tot i que pot ser una feinada, també és una sort poder escriure la nostra Bíblia.

En un món o tot està a l’abast. Abastar-ho tot ja no té cap sentit. Ara torna a ser molt més sexy la profunditat, no la superfíce.

Com sempre. Tot el que comparteixo és divulgatiu. I si prens molt males decisions per culpa meva, avisa’m que riurem una estoneta.

Si només t’has de quedar amb una cosa que sigui aquesta: el món et posarà moltes opcions al teu abast. No t’atabalis. Redueix i prioritza. És molt més sexy prendre una decisió que no prendre’n cap.

Espero que et pugui servir tant com m’ha servit a mi! I que si et funciona m’ho facis saber d’alguna manera.

Ens veiem aviat, una abraçada enorme 🧡

PD: Si t’agrada el contingut i creus que és digne de ser compartit, m’ajudaràs a viure d’això fent-lo arribar a més gent.