Parla't bé co***ns!

Temps de lectura: 12 minuts

Un dia una psicòloga que estava bastant avorrida va agafar un grup d'estudiants per comprovar una hipòtesi molt senzilla.

(Això és bàsicament al que es dediquen la majoria dels psicòlegs.)

Va agafar una classe i la va dividir en dos grups. En direm el grup A i el grup B. Quan va tenir els dos grups fets, va passar el mateix test d'intel·ligència a tots els alumnes. Cada grup va fer el test per separat i tot i que cada alumne va tenir uns resultats diferents, de mitjana, els dos grups eren gairebé idèntics. Cap dels dos grups era més intel·ligent que l'altre.

Fins aquí, res a destacar.

L'única diferència de tot l'experiment va venir al final, quan la psicòloga va agafar cada alumne per separat i els va donar feedback sobre els seus resultats.

A cada nen del grup A, la psicòloga va fer un comentari sobre els seus resultats.

I a cada nen del grup B, va fer un comentari diferent.

Per finalitzar i comprovar si la seva hipòtesi era correcta, la psicòloga va tornar a preguntar a tots els alumnes qui volia fer un segon test d'intel·ligència. I això és el que va passar a continuació:

Del grup A, quasi tothom es van negar a tornar a fer una nova prova d'intel·ligència i el 40% d’ells van mentir sobre els resultats que havien obtingut en el test anterior, només per dir que havien tret més nota de la que realment havien tret.

En el grup B, en canvi, el 90% dels nens i nenes van voler enfrontar-se a un segon test d'intel·ligència. Encara que fos més difícil que l'anterior.

Algú pensaria que per generar una resposta tan diferent en dos grups idèntics, el feedback que els va donar la psicòloga devia ser també completament diferent.

Doncs espereu-vos, perquè ara és quan flipareu. El feedback que va rebre cada nen del grup A i cada nen del grup B era gairebé idèntic. De fet, la diferència és tan subtil que el primer cop que ho vaig llegir vaig haver de tornar enrere. Tots dos feedbacks començaven de la mateixa manera:

Uau! Ho has fet molt bé, la puntuació que has tret és una molt bona puntuació. Deus...

I només canviava la manera en com acabava la segona frase.

Al grup A, els va dir unes 3 paraules.

I al grup B els va dir unes 3 paraules diferents.

Ja està. Tres paraules, i tota la diferència del món.

Et desafio. Podries trobar tres paraules per aconseguir que un grup es negui a repetir un test i menteixi sobre els seus resultats.

O al contrari? Quines tres paraules màgiques utilitzaries perquè un grup sencer tingui ganes de fer un nou test?

Per mantenir-te enganxat a la pantalla, òbviament no et donaré la resposta ara mateix. Però tinc l’esperança que a mesura que et vagi explicant coses, puguis fer-te una idea bastant clara de quines poden ser aquestes paraules i com poden tenir tant de poder les coses que semblen més insignificants.

La primera pista serà dir-te que aquesta història l’he tret d’un llibre anomenat Mindset de la psicòloga i divulgadora Carol S. Dweck.

La teva pobra filla Fukuruka

Anem a fer un altre experiment mental i un dels exercicis que més gaudeixo fent amb les persones amb qui treballo.

Imagina’t que tens una filla.

Potser ja tens una filla, així que imagina’t que n’és una de completament nova.

Una que tingui 10 anys i es digui Fukuruka.

Ara imaginat que la Fukuruka fa mig any que s’ha apuntat a gimnàstica. Mai havia fet una extraescolar per la qual mostrés tant d’interès. A més a més, és flexible i enèrgica i sembla que té aptituds per aquest esport. Aquest cap de setmana, després de portar un temps preparant-se, ha decidit anar a competir. Ha sigut de les primeres a fer la seva rutina i els jutges l’han puntuat tan bé que s’ha posicionat la primera. No obstant això, a mesura que han anat sortint altres gimnastes, els jutges han donat puntuacions més altes que la de la Fukuruka.

Finalment i per poc, la Fukuruka no ha entrat al podi i torna a casa devastada.

Tu ets el seu pare o mare i tornes en cotxe amb ella. Està al seient de darrere deixant la tapisseria xopa de llàgrimes. Saps que has de dir alguna cosa. Però quina?

No et ve res al cap.

De cop i volta t’apreix un dimoniet i et diu a cau d’orella un parell de frases.

Vull que les llegeixis molt atentament. Amb una petita condició. Just després de llegir cada frase, vull que em pensis i justifiquis per què MAI, MAI, MAI diries una cosa com aquesta a la teva filla Fukuruka.

1. Dir-li a la Fukuruka que, en la teva opinió, ella és en veritat la que ho ha fet millor.

2. Dir-li que ha sigut una decisió injusta, que els jutges s’han equivocat, i que el premi era legítimament seu.

3. Dir-li que no n’hi ha per a tant. Que no s’ho prengui tan seriosament. Al cap de vall, la gimnàstica no ho és tot a la vida.

4. Dir-li que ella ja en sap prou, que ja té la capacitat i nivell necessari per ser una campiona i que estàs segura que guanyarà la pròxima vegada.

5. Dir-li simplement que no es mereixia guanyar.

Us ha costat? Quan jo vaig fer l’exercici me’n vaig veure una. Precisament perquè són les frases que he acostumat a escoltar i sé que són les frases que precisament diria en una situació en què no tinc molt de temps per pensar. Perquè en el fons, quantes vegades hem escoltat comentaris com aquests? Centenars i milers. I és normal que també les hàgim dit.

Dit això. Això és el que n’opina la professora Carol Dweck sobre aquestes afirmacions.

Dir-li a la Fukuruka que, en la teva opinió, ella és en veritat la que ho ha fet millor.

Bàsicament no estàs sent sincera. Ella no ha estat la millor i ho saps. Fins i tot ella ho sap. Amb això no l’ajudem a recuperar-se ni tampoc millorar.

Dir-li que li ha sigut una decisió injusta, que els jutges s’han equivocat, i que el premi era legítimament seu.

Aquest comentari desplaça la culpa en els altres, quan en veritat el problema és del seu rendiment, no dels jutges. Vols que creixi culpant als altres de les seves deficiències?

Dir-li que no n’hi ha per a tant. Que no s’ho prengui tan seriosament. Al cap de vall, la gimnàstica no ho és tot a la vida.

La tercera, encara que sigui amb molt bona fe, li ensenya que pot devaluar alguna cosa si no li surt bé a la primera. És realment un missatge que volem transmetre? Òbviament que com adults ho veiem, però no és la seva realitat. Per ella la gimnàstica és molt important.

Dir-li que ella ja en sap prou, que ja té la capacitat i nivell necessari per ser una campiona i que estàs segura que guanyarà la pròxima vegada.

Aquesta potser és la més perillosa de totes. Tenir les habilitats necessàries fa que siguis automàticament allà on vols anar? Tenir talent és suficient? Si no ha guanyat aquest cop, per quina raó creus que fent el mateix obtindrà un resultat diferent la pròxima vegada?

Dir-li simplement que no es mereixia guanyar.

Aquesta opció potser és la més encertada. Però és un missatge duríssim d’escoltar. Hi ha mil maneres més elegants de dir el mateix.

Potser estaràs pensant. Collons la Carol, que radical ens ha sortit. Què passa, que no podem dir res ara? Quin problema hi ha en fer sentir una mica millor la Fukuruka amb una petita mentida o dir que no n’hi ha per a tant quan en veritat no n’hi ha per a tant?

Jo també ho veia així. Fins que vaig llegir les possibles conseqüències que podien tenir missatges com aquests repetits al llarg d’una vida.

Recordes l’experiment de les dues classes? Només fan falta unes quantes paraules per generar dues conductes completament diferents.

La mentalitat fixa i la mentalitat de creixement.

Crec que no fa falta esperar al final. Ara és bon moment per dir-te les diferències entre els dos feedbacks que va donar la psicòloga Carol S. Dweck als alumnes durant l’experiment.

Per aconseguir dues conductes tan oposades en va tenir prou amb dir dues coses tan senzilles com això:

Al grup A els va dir:

• Uau! Ho has fet molt bé, la puntuació que has tret és una molt bona puntuació. Deus ser molt intel·ligent.

I al grup B els va dir:

• Uau! Ho has fet molt bé, la puntuació que has tret és una molt bona puntuació. Deus haver-te esforçat molt.

Pim-pam. De cop i volta ja tenia un grup aterrit de perdre la seva etiqueta “de nen intel·ligent” i un altre grup motivat a demostrar que es podien tornar a esforçar.

En aquest punt, la Carol va saber que tenia alguna cosa interessant entre mans. Va continuar estirant fils i fent experiments amb pobres estudiants i uns quants anys després, va proposar la seva teoria de les dues mentalitats.

Una mentalitat fixa, i una mentalitat de creixement

Per resumir-ho de forma elegant i aprofitant un dels dibuixos del seu llibre m’he pres la llibertat de traduir un dels seus esquemes al català.

Hi ha alguna d’aquestes mentalitats que et sembli més beneficiosa a llarg termini que l’altra?

Com deixo de caure en les mateixes trampes?

Podríem escriure un munt de pàgines explicant què és i què no és una mentalitat de creixement, però crec que les coses han de ser sempre pràctiques. Així que et proposo el que proposo a moltes de les persones amb les quals treballo. Que descobreixis una millor manera de dir les coses.

Perquè aquí està la gràcia.

Potser et pensaves que això anava de donar feedback a la Fukuruka. Però no, això va molt més enllà.

Vull que canviïs la manera en com et parles a tu.

Més endavant entendràs com es connecta tot això.

Tornem a la pobra Fukuruka. Primer de tot demanar-te perdó. Totes les opcions que t’havia donat eren dolentes. Precisament eren dolentes per remarcar que moltes vegades els nostres comentaris conviden a una mentalitat fixa.

Rebutjar tot allò que et vagi malament o no et surti a la primera, no esforçar-te ni proposar-te reptes, culpar els altres, i no et responsabilitzar-te és una recepta infelible per desenvolupar aquesta mentalitat.

OK. Ara ja sabem què no fer i la raó per la qual no fer-ho.

Tots d’acord fins aquí?

Doncs ara és molt senzill. Inverteix-ho. Agafa tot allò que genera una mentalitat fixa i capgira-ho.

Què és el contrari de dir coses que no són sinceres? Ser sincers i realistes amb la situació.

Estaries d’acord? Podries fer el mateix per les altres quatre preguntes?

• Què és el contrari de donar les culpes externes?

• Què és el contrari de devaluar allò que no et surt a la primera?

• Què és el contrari d’una visió estàtica?

• Què és el contrari d’un missatge dur?

Com puc reformular el missatge perquè generi una mentalitat de creixement? Per mi seria alguna cosa així.

Dit això.

Tornes a estar al cotxe. La Fukuruka encara plora. Tens total llibertat per dir el que vulguis. Però ara saps quin efecte poden tenir en ella les teves paraules. Què dius?

No és fàcil, veritat?

Alguna cosa així, què et sembla?

Fukuruka, crec que sé com et sents. És molt decebedor tenir unes expectatives de guanyar i no guanyar. Tot i que sàpigues que has tret la teva millor versió. Però saps, què? Pot ser que encara no t'hagi tocat el moment. Hi havia moltes altres noies competint i potser porten molt més temps o hi han dedicat motes més hores. Si això de la gimnàstica és realment important per tu i vols guanyar, podem fer tot el que estigui en les nostres mans perquè això passi. Mirem vídeos, anem a classes particulars, entrenem més hores, llegim més, busquem mentors. El que faci falta. Una cosa està clara, ho haurem de treballar i no ens caurà del cel. Què me'n dius?

Si tu fossis la Fukuruka, creus que t’arribaria el missatge?

Casos reals i un parell de recordatoris.

Anem a la part important. Tot això només era l’escalfament.

Perquè si ja és difícil donar un bon feedback als altres i no caure en una mentalitat fixa, imagina’t quan el feedback l’estàs donant a la persona més fàcil d’enganyar del món. A tu mateix.

Aquí és on hi ha més perill. Quan ens parlem a nosaltres, que ningú ho veu i ningú ho escolta. Què et penses que passa?

Com et parles a tu mateix? Parles igual a la Fukuruka que a tu mateix?

Aquest soc jo aprenent a anar amb monocicle. I aquesta tonteria, és el que tinc de fons de pantalla. I també és el que convido a fer a moltes persones quan comencem a treballar junts.

I per què ho faig? Doncs perquè a la que ens despistem (jo el primer) ens parlem malament. Jo per exemple, tendeixo a ser molt més dur del compte i a responsabilitzar-me de coses que no podia controlar. Són els meus punts cecs. Per això necessito una imatge com aquesta de fons de pantalla. Per recordar-me que quan em parlo ho he de fer sota aquestes guies.

I per què una foto de quan era petit i no una d’actual? Doncs perquè costa molt dir coses lletges a un nen petit. Ja veuràs, intenta agafar una foto de tu de petit i dir-li com d’inútil i miserable és.

Oi que no anem per la vida assenyalant nadons i rient-nos d’ells perque no saben parlar? Simplement encara no n’han après. I els ho permetem. Doncs el mateix amb parlar-se bé a un mateix. Al principi és súúúper estrany. Gens natural i molt ortopèdic.

Precisament per això va tan bé tenir sempre un recordatori a mà.

Avui mateix m’he trobat en una situació en què m’estava parlant malament. M’estava dient alguna cosa així:

— Hòsties Joan, un altre cop arriba el diumenge i encara no tens l’escrit de la Newsletter del tot acabat. Sempre fas el mateix, deixant les coses per última hora. Mai canviaràs, ets un putu procrastinador.

Però EP! Just obrir el mòbil, m’he trobat amb mi mateix i he passat el missatge original pel corrector.

Anem per parts.

1. Estàs sent sincer? La veritat és que no molt. No sempre faig el mateix. De fet, el 80% del post ja el tenies fet. Simplement, estàs estressat perquè vols que quedi molt bé i no pares de repassar-lo.

2. T’estàs enfocant en el progrés? No. Només estic pensant en si està fet o no està fet. I no estic tenint en compte tots aquests dies que he anat fet aportacions, mirant l’últim post, prenent notes, llegint sobre el tema, etc.

3. T’estàs responsabilitzant? No. Només estic dient el que passa ara en comptes de planificar com puc fer les coses diferents en el futur. Com em puc organitzar millor per la setmana que ve i no tenir aquesta sensació?

4. Pots donar-li la importància justa? No del tot. És un post. No ha de ser una tesi doctoral. El teu perfeccionisme és el que t’està impedint acabar-ho.

5. Estàs sent massa dur? Sí, la part de putu procrastinador és bastant innecessària.

Ara et toca a tu

Agafa qualsevol editor d’imatges d’internet i fes-ho. I si vols, envia’m una foto del resultat. Pots afegir o treure el que tu creguis. Si creus que caus més en uns errors que en d’altres, només apunta aquells. Fes’t-ho teu.

Alguns dels meus amics m’han deixat compartir les seves imatges:

Oi que no parlaries mai malament a aquestes monades?

Et prometo que funciona. Cada cop que obris el mòbil xocaràs amb la realitat. T’adonaràs que moltes vegades no estàs sent del tot sincer amb tu mateix, que t’estàs faltant al respecte, que estàs culpant als altres, que no proves coses noves per por a fer-ho malament…

Al principi és horrible i no et surt. Amb el temps, però, n’aprens i cada cop t’és més fàcil traduir els missatges de mentalitat fixa a mentalitat de creixement.

Si com a mínim intentes cada dia trobar una situació que t’estàs parlant des d’una mentalitat fixa i ho tradueixes a una mentalitat de creixement, d’aquí a unes setmanes et sortirà automàtic. Fins i tot començaràs a escoltar com els altres es parlen a si mateixos i et posaràs les mans al cap.

Espero que et pugui servir tant com m’ha servit a mi! I que si et funciona m’ho facis saber d’alguna manera.

Ens veiem aviat, una abraçada ben gran 🧡