Per què no demanaré perdó?

Temps de lectura: 7 minuts

Si us hi heu fixat, tots els dits de les mans tenen tendència a moure’s en una sola direcció. En direcció al palmell. Moure’ls en la direcció contrària, és a dir, cap al dors de la mà, és pràcticament impossible perquè les articulacions ho impedeixen. 

Doncs bé, dimarts passat un dels meus dits va aconseguir desafiar aquesta llei universal. Va xocar contra el terra i va doblegar-se fins a quedar en un angle perfecte de 90 graus.

Això sí, 90 graus en la direcció contrària a l’articulació.

Després d’un crit de pànic i en un acte inconscient, em vaig recol·locar el dit. Més per adrenalina que no pas per valentia.

Encara agitat, em vaig estirar a terra amb els ulls tancats i a poc a poc, al meu voltant, es va anar congregant una multitud de persones de tot el gimnàs que per torns em preguntaven “si estava bé”.

Jo responia a cada nou curiós el mateix.

— No, no estic bé.

Però a cada nova incorporació, un nou “estàs bé” se sumava a la conversa. Cada cop em posava més nerviós i em sentia més incomprès, així que al quinzè “estàs bé”, vaig rebentar i vaig deixar anar aquesta perla:

— El pròxim que em pregunti que com estic, li fotré un cop de puny al mig de la cara.

I llavors vaig escoltar el comentari d’una noia.

— Entenc que estiguis malament, però tampoc cal que em parlis d’aquesta manera, saps?

Vaig obrir els ulls. L’última d’arribar i l’última a preguntar “estàs bé?”, havia estat ella. Una noia que no coneixia de res i que desafortunadament havia pagat per tots els altres “estàs bés”.

Anant cap a l’hospital el noi que conduïa em va explicar que la notícia havia corregut com la pólvora. Que els meus comentaris de fotre cops de puny ja havien arribat a tots els racons del gimnàs. Des de pilates fins a spinning no quedava ningú que gosés preguntar-me res.

I d’això vinc a parlar avui.

Conec molt bé què hauria pensat en Joan del passat. Algunes opcions:

Opció 1: Sentir-me culpable. Ai, soc un imbècil, no hauria d’haver-li dit mai alguna cosa com aquesta a ningú. Li he de demanar perdó com més aviat millor.

Opció 2: Sentir-me víctima. Ai, pobre de mi, com pot ser que no s'adonés que era obvi que no estava bé? Per què m’havien d’atabalar tant en un moment de tanta debilitat? M’han fet explotar.

Opció 3: Ràbia. Ai, quina colla de torracollons, quan veus que algú s’ha dislocat el dit, no fa falta anar-li preguntant com està.

Opció 4: Vergonya. Ai, què pensaran de mi ara quan torni al gimnàs. Es pensaran que soc un cavernícola.

Però en Joan del present no farà res d’això. Sap que qualsevol de les opcions anteriors és una trampa. Aquest cop no em jutjaré pel que vaig dir. No em sentiré malament. No em sentiré culpable. 

I no em malinterpreteu, perquè el comentari no l’hauria fet mai de no tenir el dit fent contorsionisme.

Tal com ho veig: aquesta és la realitat. A veure si hi esteu d’acord.

Jo tenia por. Estava espantat d’haver-me trencat el dit. Sentia impotència. Estava atabalat. I l’únic que volia era espai i silenci per pair la situació. I la millor manera que vaig saber expressar això, va ser: us fotré un cop de puny.

(No molt elegant, però bàsicament el mateix missatge) 

I la noia igual; potser va sentir curiositat, o el meu crit la va espantar i només volia ajudar. I per això em va preguntar si estava bé. I quan vaig contestar, potser es va sentir atacada, incompresa (només venia a ajudar) i indignada/rebutjada (i m’ho paguen així).

I crec que com més centrem la nostra atenció en només això, en aquestes reaccions humanes i naturals, més ens quedarem amb l’essència del que va passar.

Òbviament, m’agradaria que com a societat deixéssim les coses aquí. Que després d’aquesta anàlisi, poséssim el fre de mà.

Quin és el problema?
Ja sabeu quin és el problema.

Que normalment, NO ho deixem aquí. De fet, aquí és on desfrenem el cotxe i l’estavellem marge avall.

El que jo en dic afegir emocions innecessàries sobre emocions necessàries.

La primera reacció. La de sentir por, ràbia i impotència, perquè necessito pau per pair la situació és normal, humà i necessari. Que ella se senti confosa, irritada i enfadada amb el meu comentari també és normal, humà i necessari.

Pot haver-hi res més normal? Jo crec que no.

Ara bé, que passa quan davant unes emocions normals, humanes i necessàries, hi afegim més emocions? Fa falta anar més enllà?

1. El nen que va de colònies

Imagina’t que ets un nen que ha anat de colònies i troba a faltar als seus pares.
I el monitor, quan et veu plorant, et diu alguna d’aquestes frases.

Quan les llegeixis, posa’t en la pell del nen. Creus que alguna d’aquestes frases és el que necessites escoltar en aquell moment?

• 1: Va anima’t, no ploris.

• 2: No tinguis por, que d’aquí a tres dies els tornaràs a veure, no és per sempre.

• 3: No n’hi ha per a tant, va.

• 4: Pensa que ja vas anar de colònies un cop i no vas ser tan dolent. 

• 5: Anem a jugar així hi deixem de pensar.

• 6: El que pots fer és pensar en coses guais que faràs quan siguis a casa un altre cop. 

• 7: Els nens de la teva edat ja no ploren.

• 8: Si deixes de plorar, et donaré un premi.

• 9: Si no deixes de plorar, no dines.

• 10: Ai pobret.

Potser em direu boig, però quan jo sento aquestes frases, sento de tot, menys comprensió. Encara més, el missatge que m’arriba és aquest:

• 1. Millor que bloquegis l’emoció: Anima’t, no ploris.

• 2. Millor que racionalitzis l’emoció: No tinguis por, que com cada dia a les 5 ja tornarà a venir-te a buscar.

• 3. Millor que minimitzis l’emoció: No n’hi ha per a tant, va.

• 4. Va, relativitza l’emoció: Pensa que ja vas anar de colònies, i vas estar molts més dies sense la mare que ara. 

• 5. Intenta distreure l’emoció: Anem a jugar així hi deixem de pensar.

• 6. Busca una solució el més ràpid possible: El que pots fer és pensar en coses guais que faràs quan siguis a casa un altre cop. 

• 7. Jutja l’emoció com una cosa que no hauries de fer: Els nens de la teva edat ja no ploren.

• 8. Recompensarem que “no sentis”: Si deixes de plorar, et donaré un premi.

• 9. Castigarem l’expressió de l’emoció: Si no deixes de plorar, no dines.

• 10. Consola’t buidament: Ai pobret.
  

No estem donant temps ni espai per aquesta emoció i necessitat per expressar-se. La volem tapar tan aviat com sigui possible.

Llavors com a nen petit començo a entendre que el que he de fer davant d’una emoció és una d’aquestes coses; bloquejar, minimitzar, racionalitzar, etc.

I eh! Jo soc el primer a caure en aquests missatges, principalment perquè no sabem què fer amb el dolor dels altres i pensem que és responsabilitat nostra haver-lo d’arreglar.

Però sabeu què? Cada dia tinc més clar que no hem d’arreglar res.

(Potser és una mica irònic que aquest comentari vingui d’un psicòleg).

Crec que toca aprendre a estar còmodes amb el dolor dels altres. Sense haver de fer res. Sense sentir-nos responsables. Simplement ser-hi.

Perquè què creieu que necessita la criatura en aquell moment? Jo diria que el que necessita és pura empatia. No ens demana que arreglem res, ni un consell ni una solució. Només que simplement siguem allà i que potser diem alguna cosa de l’estil:

— Sents por d'estar sol? Estàs trist perquè t’agradaria tenir companyia? La seguretat que no passa res?

Intentant endevinar i posar paraules al que sent. Buscant l’empatia màxima.

Perquè el que he experimentat amb el temps és que; quan l’emoció i la necessitat han estat reconegudes com una cosa normal i humana, sentim alleugeriment.

I després, i només després d’haver donat temps a aquesta empatia, podem passar a l’acció.

2. Per demostrar-vos que soc el primer a caure-hi.

Fa unes setmanes, tornàvem de la muntanya amb una amiga i s'estava fent fosc. Ella va dir:

— Amb tan poca llum, tinc por d'entrebancar-me.

I sense pensar-ho ni un moment li vaig contestar:

— Au va, sigues valenta.

Em va contestar:

— Saps Joan, quan dic que tinc por, l'últim que vull és que algú em digui que no n'hauria de sentir.

I ara penso en la ràbia que em fa quan aquesta mateixa situació em passa a mi. Quan expresso una emoció i em diuen de mil maneres diferents que no ho hauria de fer.

Perquè després, ja no només sento por, sinó que també em sento culpable de sentir por. O vergonya, incomprensió i un punt de ràbia.

I encara que el meu comentari fos benintencionat, només demostra que davant del dolor dels altres sempre tinc la sensació que he de fer alguna cosa. Quan no és veritat.

No responsabilitat meva arreglar la situació i tampoc m’ho han demanat.  

3. Aquí ve la part difícil del joc

Amb els dos exemples que he posat, veiem clarament què passa. Les persones tenen una necessitat no coberta i, per això, senten una emoció (desagradable). Com més despullada sigui aquesta connexió, més empatia notarem.

Ara bé, aquesta era la part senzilla.

Perquè hi ha una persona amb qui sempre ens passen per alt aquests comentaris. Una persona a qui li permetem dir de tot amb total impunitat. De vegades, fins i tot els insults més recaragolats i les bestieses més insanes.

Us ve al cap qui pot ser aquesta persona?

Bingo.

Nosaltres mateixos.

Què passa quan soc jo mateix qui afegeix una emoció innecessària sobre una emoció necessària?

Què passa quan jo soc el que em dic:

— Joan, com pot ser que t’hagis tornat a quedar atrapat a Instagram un hora? Tu que d’aquí a un mes vols fer un taller de desintoxicació a les xarxes. I tu que demanes als altres que no ho facin i ets el primer de caure? De què vas. Ets un fals. Que no veus que és perdre el temps? No estàs aprofitant la vida. Estàs canviant una estona de tonteries per uns minuts que no tornaran mai. No és el primer cop que et passa, no aprens eh tio.

Què?

Què faig quan passa això? On està l’empatia? Zero empatia amb en Joan. Amb ell no, que no s’ho mereix.

Veieu la trampa? Si fos un altre el que vingués a consulta amb EL MATEIX problema, sabeu què faria?

Li intentaria mostrar que tots tristament fem el que podem per aconseguir el que necessitem. I que darrere passar 1h a Instagram hi ha una necessitat.

Perquè passar 1 hora a Instagram no és el problema. És la solució.
Repeteixo, no és el problema. És la solució.

Una solució que et xucla l’existència, però una solució al capdavall.

El problema real és la necessitat no coberta que queda a sota. La raó profunda per la qual utilitzo una tecnologia que m’entumeix, m’anestesia i em fa oblidar el món durant uns instants.

I quina és aquesta necessitat? Ah amic meu, aquí hi ha la xixa.

Aquí és quan t’adones que potser ets al·lèrgic a la incomoditat, a la dificultat, a la solitud, a l’avorriment. A tu mateix i els teus pensaments fins i tot. I que només estàs fent servir Instagram perquè no estàs bé en aquesta situació. I necessites fer callar tot aquest guirigall de sensacions desagradables.

I fins que no ens deixem de jutjar els uns als altres i a nosaltres mateixos per intentar aconseguir el que necessitem a través de conductes que sabem que no són sanes ni lògiques, no podrem escoltar què hi ha al fons.

No serem empàtics amb nosaltres.

I és duríssim. Perquè fa por mirar endins si sabem que tenim tenebres. Si ja és incòmode estar al costat del dolor dels altres, espera’t a estar al costat del teu.

L’esperança és que si escoltem aquesta incomoditat durant suficient estona. Sense culpar-nos, avergonyir-nos, enfadar-nos ni jutjar-nos. Es quedarà sense veu, preciosament afònica.

I llavors, potser amb un fil de veu trobaràs la part més compassiva de tu que et dirà: entenc per què ho estàs fent.

I llavors serem capaços de buscar noves maneres de cobrir el buit interior.

La pregunta és: podem? Podem fer això sense caure en cap racionalització, minimització, distracció, relativització, solució immediata de l’emoció?

Podem allunyar-nos de la màquina i veure com les emocions negatives pugen i baixen sense fer res? I en cas de fotre un cop de martell a una emoció, o dir coses com “us fotré un cop de puny”, tornar a començar i no jutjar-me pel que acaba de passar?

Perquè negar emocions és com tallar caps a una hidra. Per cada una que bloquegis, dues de noves sortiran.

Bé, tot això per dir que no em sento culpable ni avergonyit del que vaig dir. I que en comptes de demanar perdó li preguntaré si es va sentir atacada i com d’espantat estava jo.

Apa, suficient per avui 🧡

Si t’agrada el contingut i creus que coneixes a algú que també li pot agradar, comparteix-ho i segur que mai et dislocaràs el dit.