- Fukuruku
- Posts
- Exercicis del diari personal #3
Temps de lectura: 11 minuts
És probable que no entenguis de què va la pel·lícula si no has llegit les dues publicacions anteriors, així que si no saps com has acabat aquí i et vols ubicar et recomano que comencis per:
Perquè avui, en aquesta tercera i penúltima entrega de tècniques per treure el màxim suc al teu diari personal, no faré cap preàmbul.
Directament al gra.
Res d’introduccions quilomètriques i ensucrades.
El menú d’avui és:
Les pedres del riu, per detectar moments claus i estel·lars.
L’escriptura automàtica, per arribar a fer connexions surrealistes (i amb una mica de sort, reveladores).
La carta no enviada, per tancar capítols que fa temps que necessitaven un final.
Comencem.
Però abans:
Us sona això?
Versió original
Versió a net
Clar que us sona (exceptuant les 10 persones que us heu subscrit a la newsletter des de l’última publicació)
És l’exercici que vaig proposar la setmana passada: la teranyina.
Què el fa especial? Doncs que aquest NO L’HE FET JO!
Ha sigut algú de vosaltres que me l’ha fet arribar i que m’ha donat el permís per compartir-lo! No sabeu com de feliç em fa veure que m’envieu els vostres experiments. No us talleu: [email protected]
Tècnica #7: Les pedres del riu
Volia continuar amb les comparacions amb objectes del sex-shop, però sincerament me n’he cansat i tampoc tinc tant de coneixement del tema com per continuar amb la broma durant dues publicacions més.
Però no us n’alegreu gaire perquè heu sortit del foc per acabar a les brases.🔥🚒
Perquè ara les comparacions encara seran més estranyes.
Hi ha algú d’aquí que recordi aquell antiquíssim i mitiquíssim programa de Cuatro que es deia humor amarillo? Recordeu el Chino Cudeiro, en Takeshi i els pobres “piltrafillas” fent la prova de les zamburguesas?
El “chino cudeiro” fallant miserablement a la prova de les zamburgesas.
Doncs la tècnica de les pedres del riu és una tècnica inspirada en aquesta prova. Una prova on els concursants havien de travessar el riu saltant de roca en roca.
Amb una petita complicació: hi havia roques sòlides i d’altres que s’enfonsaven quan les trepitjaves.
Quines hòsties i quins riures.
Com funciona l’exercici?
Easy-peasy. Com quasi sempre, primer has de triar un tema que t’interessi explorar. Per exemple:
La teva vida laboral.
La teva vida amorosa.
El teu estat físic.
Etc.
Ara tocarà decidir quines han estat les pedres del riu que has trepitjat des que vas néixer fins al moment actual.
Què són les pedres? Imaginem-nos que tries la teva vida laboral.
Ara el que hauries de fer, és intentar explicar-me TOTA la teva vida laboral només a partir de moments clau. Tens una estona per pensar. Quins serien els moments que escolliries per definir la teva vida laboral si només te’n deixo triar 15?
Aquestes seran les pedres per les quals has saltat per arribar on ets avui.
Cada pedra del riu serà un esdeveniment o moment vital que et vingui al cap de forma automàtica quan reflexionis sobre el curs que ha pres la teva vida en el tema que has triat.
Per no avorrir-te et poso el meu exemple sobre la meva relació d’amor-frustració amb el sistema educatiu i després t’explico alguns detalls per fer l’exercici més valuós:
Exemple real:
14/7/2024 - Les pedres del riu - Sistema educatiu
Neixo, el sistema educatiu ja fa temps que ha estat creat.
Entro en una guarderia normal. Em rebento el cap en un lavabo i m’han de portar l’hospital a fer punts. Ara quan em rapo el cap es veu la cicatriu.
Vaig a les Bisaroques (escola). No sé si aprenc molt. Sé que les amistats són molt intenses.
No recordo explícitament res del temari. No recordo cap classe memorable.
L’últim dia de sisè, una professora em fa seure en un banc, i molt seriosa em pregunta què vull ser a la vida. Em sento escoltat com un adult per primer cop.
Vaig a l’institut. No recordo res del temari. Només les relacions humanes.
Em fan fora sovint de classe. No m’agrada estar a classe.
Un trio de professors que encara no ha perdut la il·lusió, em porten de viatge a la Xina.
Faig batxillerat. No sé ben bé per quina raó. El meu company de taula es queixa que mai estic al seu costat. Faig campana sovint. M’agrada aprendre, i no tinc la sensació d’estar-ho fent prou.
M’enganxo amb la meitat de la plantilla de professors. N’estimo un parell.
Any sabàtic. No vull anar a la universitat.
Vaig a la universitat perquè crec que tot serà diferent.
No ho és. Vull deixar la carrera un cop per semestre, dos cops l’any. L’única cosa que em manté a bord són les persones que conec i la vida d’estudiant fora de la universitat.
Crec que puc canviar la facultat de psicologia amb un TFG de dos anys que parla sobre com millorar la qualitat docent del centre.
Xoco contra un mur de realitat. Com puc haver sigut tan burro. El problema és estructural. M’emprenyo. Ho engego tot a can pixa.
Reflexió:
Sento frustració profunda. No conec ningú que no li brillin els ulls quan aprèn. El precís moment que dues neurones es fan un petó, és addictiu com la cocaïna. Com pot ser que estiguem tan desconnectats d’aquesta sensació? Sé que el problema no és de les persones que conformen el sistema. És el sistema sencer. Em fa ràbia que un sistema s’aguanti per l’empenta i vocació de quatre professors bons i no per un sistema d’incentius on ser bon docent estigui ben recompensat. Crec que ensenyem les parts d’una flor perquè no sabem ensenyar el que és realment important.
Consideracions:
No pensis.
Hauràs trepitjat milers de pedres durant la teva vida. Aquest exercici només serveix per apuntar aquelles que et venen ARA mateix a la ment.
Com pedres en un riu, algunes poden ser llargues i de fàcil accés, algunes patinen que al·lucines, d’altres que es belluguen i et fan sentir inestable, d’altres inexistents, etc.
Tu fes com el chino cudeiro; a tota hòstia i sense mirar enrere.
Només 10-15 pedres.
Si et deixés posar més pedres, escolliries pedres que no tenen prou significat.
Si et deixés triar-ne menys, potser no veuríem cap patró.
Reflexiona i repeteix.
Ja veus que és un tema recurrent i no em sap greu. El buidatge sempre és només el 50% de l’exercici. L’altre 50% del suc arriba quan ho analitzes.
Llegeix atentament quines pedres has seleccionat. Veus alguna cosa?
Són pedres grans o petites?
Et sents més segur en unes que en d’altres?
Tendeixes a entrebancar-te en pedres similars?
Pots repetir l’exercici amb el mateix tema d’aquí a uns dies. Veuràs que hi ha pedres que es mantenen i d’altres que substitueixes. Per exemple, el segon cop que vaig escriure les pedres del riu del meu viatge pel sistema educatiu van sortir episodis més dolços que van equilibrar la balança frustració-esperança.
Mira:
“Trec tot excel·lents durant un trimestre, tothom em felicita i em sento orgullós.”
“Hi ha professors que quan expliquen, brillen. I jo vull ser com un d’ells. La Tona i els seus projectes, en Joan Guàrdia i la seva estadística sexy, en Marc i el seu sistema vestibular.”
“M’adono que absolutament tot és aprendre. Sempre seré alumne i sempre seré mestre.”
Tècnica #8: L’escriptura automàtica
D’aquesta tècnica en puc dir poca cosa que sembli racional. Precisament perquè pretén aconseguir tot el contrari.
La manera més encertada que he trobat per definir-ho és la següent: l’escriptura automàtica és intentar atrapar el teu monòleg interior.
Això de dir-ho tot tal com raja tinc un parell d’amics que ho porten fent tota la vida. De fet, pots trobar exemples al llarg de tota la història de la literatura.
El cas és que no va ser fins als anys 20 i 30, que quatre avantguardistes flipats li van posar nom i es va popularitzar. Bretón, Proust, Wolf, Carles Soldevila. I mil més.
Flipats de categoria com en James Joyce amb el seu Ulisses on durant 72 (iiiinfumables) pàgines fa servir aquesta tècnica per explicar-nos què pebrots li passa pel cap al protagonista.
I clar, com que el monòleg interior no apostrofa, li suda la gramàtica i no fa servir ni punts ni comes, surten coses com:
“què volia dir allò li vaig preguntar ja no men recordo què em va respondre perquè tot just anunciaven lúltima edició del diari i lhome del cabell arrissat de la lleteria Lucan que és tan atent em penso que lhe vist en algún lloc abans men vaig adonar quan tastava la mantega o sigui que mho vaig prendre amb calma”
Això ho arribo a escriure jo i us en rieu tots.
Però com que ho va escriure en Joyce, alta literatura.
Com funciona l’exercici?
Busca 10 minuts lliures de distracció i tancat al búnquer de casa.
Avisa a tothom que durant aquella estona tindràs un episodi xamànic, esquizofrènic i completament delirant on intentaràs atrapar tots els pensaments de forma caòtica i boja.
Quan et diguin que estàs flipat.
3.1 Els dius que Joyce també ho feia.
3.2 Els remarques que no en tenen ni idea ELLS. Que estàs fent introspecció i que t’ho ha dit el teu psicòleg de guàrdia.
Fes 5 respiracions profundes.
Fes que boli i paper es facin un petó i comença a escriure QUALSEVOL cosa que et passi per la ment.
Exemple real:
15/7/2022 - Escrivint la newsletter
Ah merda, sé que això ho publicaré així que em fa por el que pugui dir o sortir escrit, quina merda suposo que vull fer creure a tothom que no m’importa la seva opinió i en el fons potser sí o només d’alguns o potser de tothom, no. No ho sé, com se saben aquestes coses? Prenc cafè, m’agrada el cafè! Vaig dedicar/o més ben dit hauria d’haver dedicat el llibre que vaig escriure a la molècula de la cafeïna. O, veus que has fet? Has dit “el llibre que vaig escriure” perquè saps que això ho llegirà gent que no sap que vas escriure un llibre en fi, ara volia dir alguna cosa sí cohet potser fins i tot aquest exercici és com una forma indirecta de jugar amb el públic, amb vosaltres de dir, mira que sincer, mira que desfogat, però alhora sempre hi ha un censor intern que sap que l’estan llegint i jutjant.
Es pot ser sincer al 100%? És desitjable ser-ho? El món funciona perquè no ho fem.
No crec bé, potser sí que ho crec per dins podem ser molt foscos. O veus? Torno a editar el meu discurs perquè sé que seré llegit. Ja no sé què vull dir però he de seguir escrivint, CONTINUAR escrivint. És espectacular que sempre escrigui “seguir” en comptes de “continuar”, M’agradaria saber quines són les faltes més comunes de tothom.
Em fa mal la mà.
Consideracions:
Aquesta és la forma més pura de vòmit.
I tot i que et doni permís per vomitar lliurement sé que passaran coses un parell de coses. Perquè a mi també em passen.
Però de què escric? Comença amb una punta del cabdell.
L’any passat vaig escriure una petita novel·la.
Per assegurar-me que l’acabaria, tenia un tracte amb un bon amic, en Xevi.
Si al final de cada dia, no li havia enviat 1000 paraules de la novel·la, t’he de fer un bizum de 50 €.
Hi havia dies bons:
I també dies dolents:
De fet, hi havia dies que sonaven les 22:00 i el word era més blanc que la neu.
Però clar.
50 pavos són 50 pavos.
Llavors començava a escriure a cops de puny alguna cosa així:
El protagonista s’aixeca del llit amb un mal al cap brrrrrrrrrrrutal, perquè té molta empatia amb el seu creador, és a dir jo, és a dir, la puta frustració feta carn i óssos. Total, això que deia, no? Tenim un problema. Una pareeeeet col·losaaaaal gran i llarga puta paret impossible d’escalar, no corda no res. Paret puta llefiscosa impossible barrera frontera, caaaaaaaaaaaagum, per què pebrots els has posat en aquesta situació? Això només tindria sentit si el protagonista encara no hagués descobert…
Com bé apreciareu, literatura en estat pur.
Però el més graciós de tot és que sense les primeres línies, no era capaç d’arribar a les dues últimes frases, les que obrien el meló.
Així que si et sent bloquejat prova de començar amb una imatge o frase suggerent.
Estic enterrat viu i sento…
Crec que no podria arribar a ser mai…
Hòsties ara que hi penso, no he…
Que burro, la solució sempre ha sigut…
A partir de llocs estranys, és més fàcil arribar a llocs interessants.
No m’acabo de deixar anar. Crema l’escrit.
Visc un mica amb la por d’estar compartint massa amb aquest cicle de publicacions on només faig que enganxar-vos textos del diari. De fet, es pot veure en el fragment anterior. M’autocensuro perquè sé que em llegireu.
Per això us recomano que escriviu amb la plena convicció que cremareu el que escriviu tan bon punt acabeu. Sí, sí. O trinxareu l’escrit dins del menjar del gos.
Perquè al final és igual si cremeu l’escrit o no.
Però és importantíssim fer creure a la ment que ho fareu.
Això li dona permís per dir allò que normalment censura amb força. Obrir les portes a la profunditat. A allò que és lleig, ofensiu, massa egocèntric, massa piròman, massa fosc.
No. Passa. Res.
És un exercici de rendir-se. De rendir-se al primer que et vingui al cap.
No tinguis cap expectativa del que ha de sortir. Entrega’t i recorda que no ets els pensaments que passen pel teu cap.
Si no cremes l’escrit. Deixa’l reposar.
Jo sempre soc partidari de rellegir-se.
Però precisament amb aquest exercici recomano que apaguis el forn i deixis refredar les galetes i no te les mengis calentes.
Torna a l’escrit al cap d’una setmana i després busca si hi ha alguna perla reveladora.
Tècnica #9: La carta no enviada
Vinga, última per avui. En què pot consistir un exercici amb un títol tan enigmàtic com: carta no enviada?
Doncs en una carta que no envies.
Apa, fins la setmana que ve. 🤙
És broma.
Aquesta tècnica (amb molta diferència) és la que més popular de totes les que us he compartit fins ara. Crec que es deu al fet que connecta amb una necessitat molt humana de voler tancar les coses.
Surt natural. Bàsicament perquè et permet dir tot allò que portes massa volent dir a algú, però en un espai segur i sense conseqüències.
Pels que conegueu Reddit. Hi ha una comunitat de 490.000 persones on cada dia envien les cartes que no han enviat. A ex-parelles, amics, familiars, companys de treball. Entrar i llegir cartes anònimes és tota una experiència. Hi ha tot l’espectre. Des de les coses més boniques a les més lletges.
Això sí. Totes són terriblement SINCERES.
Comunitat online de cartes no enviades en anglès: https://www.reddit.com/r/UnsentLetters/
Com funciona l’exercici?
Tres senzills passos.
1. Tria un destinatari:
Un jefe que sempre troba pegues al que fas encara que ho hagis fet EXACTAMENT COM T’HA DEMANAT QUE HO FESSIS?
Una ex-parella més tòxica que Fukushima?
Un gos que es va morir quan tenies 12 anys?
El fill que no vas tenir i “tenias tanto, que darte, tantas cosas que contarte, tenia tanto amor, guardado para ti!”? 🎶
Ja ho pilles, busca qualsevol persona a qui tingui ganes de dir-li quatre coses.
2. Escriu-li una carta i digues-li:
Què et fa emprenyar?
Què en penses de la seva actitud?
Què li faries si no hi hagués testimonis ni lleis?
Demana-li consell.
Demana-li perdó.
Caga’t en el seu arbre genealògic.
Revela el teu amor incondicional.
S’entén, no? Bàsicament expressa-li el que vulguis.
3. NO enviïs la carta.
Almenys, si l’has de compartir amb algú, que no sigui precisament a la persona a qui anava dirigida.
(O fes com jo, i creat una newsletter i comparteix-ho tot amb desconeguts 🙃)
Exemple real:
18/12/2022 - Fragment d’una carta no enviada
Avui he revisat correus i missatges que et vaig enviar. Coses que vaig dir. Coses que no vaig dir. Sí, sobretot aquestes coses que no et vaig dir. I joder. Em sap greu. Ara ho veig clar com l’aigua.
Crec que ja t’ho he dit (o això vull creure). Podria haver fet les coses molt diferents. Haver sortit abans de dins del meu cul egocèntric. No mentir.
Ser valent, dir-te que tot em venia gros. Que no t’ho mereixies. Que tant de bo haguéssim creat aquell grup de sardanes en què es ballaria amb minifaldilles de cuir i bambes Nike. Res. Això. Crec que la paraula és perdó. Em sap greu que no fos fins després de tu, que no aprengués una lliçó tan senzilla.
Consideracions:
Com podeu veure, la meva va sobre demanar un perdó que no tinc molt clar si l’he demanat. Però el destinatari i contingut serà diferent per cadascú.
Hi ha una cosa que ha de quedar clara.
La carta no enviada no fa fereix a ningú.
Molta gent té la preocupació que si dona veu als seus sentiments més foscos, encara que sigui en la privacitat del diari, estarà fent alguna cosa malament.
Aclarim això.
NO 😗
Si fas servir l’exercici per descarregar els teus pensaments i emocions, NO ESTÀS FENT MAL A NINGÚ. Si el teu objectiu no és enviar la carta i fer mal a l’altra persona, no estaràs fent/dient res malament. Permeta’t odiar i estimar sense filtres durant uns minuts.
Per això pots cremar o estripar la carta un cop acabada, el valor no està en el que queda escrit, sinó el que et treus de sobre.
Buida el pap, tanca temes, passa pàgina.
Fes servir paraulotes. Digues imbècil a qui creguis que s’ho mereix i explica-li per què ho creus. Explica-li fins i tot com tens pensat venjar-te. Fot cops de puny a un coixí i crida.
Desfés-te de l’equipatge extra que portes.
La MATEIXA petició de cada setmana:
T’acabo d’ensenyar on estan el martell, les fustes i els claus.
Però muntar el moble ho has de fer tu solet.
Actua.
Prova-ho per tu mateix.
Si només ho llegeixes i t’entretinc, he fracassat com a psicòleg de guàrdia. El que realment vull és que avui o demà mateix agafis un exercici i ho provis.
Escriu-li una carta a la persona que més hagi maltractat el teu cor.
Descobreix per quines pedres has saltat pel que fa… jo què sé… a la teva ideologia política fins arribar aquí.
Connecta amb l’inconscient i escriu sense filtres i com un boig durant 10 minuts.
Apa, per avui això és tot.
Queda només una publicació més sobre exercicis d’escriptura. Alguns m’heu enviat els vostres experiments i són joies per emmarcar. Gràcies per donar-los una oportunitat.
Fins a la setmana que ve!
Una abraçada enorme 🧡
PD1: Si encara no escrius diari personal, pots llegir l’article que vaig dedicar exclusivament a aquest art mil·lenari fa uns mesos clicant aquí.
PD2: Si t’agrada el contingut i creus que és digne de ser compartit, m’ajudaràs a viure d’això fent-lo arribar a més gent.
Reply