Tres fills i una ampolla d'oli sense tap.

Temps de lectura: 53 segons

Comentari que ja m’han fet un parell de persones:

— Tio, m’encanten les teves publicacions, però a vegades són un pèl llargues i no trobo el moment per llegir-les.

Normalment la meva resposta és:

— Tio. Fàcil. A la feina. A la feina és el millor moment per llegir-les. Oi que no vols pas treballar? Doncs llegeix-les allà tio. I si creus que són massa llargues i no t’aporten valor, també desubscriure’t i no t’arribaran correus. Vols que t’ensenyi com fer-ho?

Aquí afegeixo un riure maliciós per fer veure que ho dic de broma i alhora que no és broma. Saps?

És broma perquè no vull que ningú senti que el rebutjo i no li vull aportar valor.

I no és broma perquè estem TAN acostumats a les coses ràpides i ultraemocionants i comprimides i amb colorets i musiquetes i tota la parafernàlia i ultarimmediat i megamorbòs.

Que les coses profundes i elaborades (i estic assumint vanitosament que el que escrit és elaborat i profund AJAJAJ) simplement no ens sembla prou emocionant.

I jo, sincerament, passo d’aquest joc. No vull intentar ser més emocionant que TikTok. Perquè no hi tinc res a fer.

Vull jugar al joc de fer les coses a poc a poc. A formar un club que valora més la profunditat que la immediatesa. Perquè el món no té respostes senzilles i les reflexions valuoses no estan a la superfície.

Dit això, també vull començar a compartir petites històries i reflexions que faig cada dia a la consulta. (I això us agradarà als que voleu alguna cosa més lleugera)

Són reflexions massa llargues per penjar a X, però alhora, no prou llargues per fer una publicació de 10 minuts de lectura.

Com va ser la publicació del Dau de moltes cares.

Així podem crear un equilibri entre publicacions llargues de tarda de diumenge i publicacions curtes de viatge amb metro.

Ara sí. Temps de lectura: 2 minuts

Ho exageraré una mica, però ahir a la consulta una persona em va dir:

- Però a veure Joan, m'estàs dient que ho he d'acceptar tot tal com vingui? Què passa? He de ser un put* vegetal al qual no li importa absolutament res? Apa, la solució és bona cara a tot i ja està? No em puc enfadar? No em puc queixar?

Jo:

- T'explicaré una història d'una mare amb tres fills, després vull que em diguis si creus que el que espero de tu és tot el que m'has dit.

1r fill:

Una mare envia el seu primer fill a comprar 1L d'oli amb una ampolla sense tap.

(no em preguntis per què no porta tap perquè si no em desmuntes tota la metàfora, d'acord?) 🌞

Li dona un bitllet de 10 € perquè l'oli està caríssim.

El nen hi va a la botiga i omple l'ampolla.

Tornant, s'entrebanca i cau a terra.

Abans que pugui recollir-la, ja s'ha vessat la meitat d'oli de l'ampolla.

Tornar a casa plorant i li diu a la seva mare:

"He perdut la meitat de l'oli! Mare! He perdut la meitat de l'oli! Soc un desgraciat! Ai pobre de mi".

2n fill:

La mare, que està fent bunyols de bacallà, s’adona que li faltarà oli així que envia el segon fill amb un bitllet de 10 € i la mateixa missió.

El segon fill va a la botiga i omple l'ampolla.

Tornant, s'entrebanca i cau.

Abans que pugui recollir-la, s'ha vessat la meitat d'oli de l'ampolla.

Tanmateix, aquest torna fent saltirona a casa i li diu a la seva mare:

"Buah mama, no t’ho creuràs! M’he fotut una patacada espectacular, però no m’he fet ni un sol pelat! I encara millor, mira mama, he salvat la meitat de l'oli! Es podria haver vessat tot eh, però n'he salvat la meitat, soc un puto màquina o no soc un puto màquina mama?!

Podria deixar la història fins aquí. Tots hem escoltat alguna versió d’aquesta història.

El típic amic que et diu:

— Ei, col·lega! No passa res, el got està mig buit o està mig ple, i només depèn de com t'ho miris! Sigues positiu! Bla, bla, bla, bla, tassa de Mr.Wonderful.

I cantar agafats de la mà l’always look at the bright sight of the life dels Monty Python!

Com a psicòleg, hi estic en desacord.

Mira el tercer fill.

3r fill:

La mare gasta el mig litre d’oli que li ha portat el segon fill fent tempura de verdures, calamars a la romana i nuggets de pollastre.

Però encara vol fer falàfel. I l’ampolla torna a estar buida.

Així que envia el seu últim i tercer fill.

Mateix pressupost, mateixa missió.

Com que deu ser cosa de genètica el tercer fill és una calcomania dels altres dos.

Va a la botiga, compra l'oli, s'entrebanca i vessa la meitat.

Aquest, però, torna a casa i diu:

"Mira mare, no t’ho creuràs, però m’ha passat exactament el mateix que als meus dos germans. Et podria dir que salvat la meitat de l'oli, però també n'he perdut la meitat. Així que ara aniré al mercat de la Boqueria, intentaré enganyar algun guiri, del pal, li diré, que li faig un tour a canvi de 5 € o alguna cosa així. El que vull dir és que ja me les empesco per aconseguir 5 € i quan els tingui, ompliré l'ampolla i tornaré. Apa, fins després."

Conclusió?

Bé, se'n podrien extreure moltes:

- Que l'oli està carííííssim així que tapa la puta ampolla d'oli.

- Que l'estadística et diu que perquè et surti un fill bé n’has de tenir de mitjana tres.

- O que portis els fills al pediatre sovint, no fos cas que tinguin algun problema neuromotor.

Però crec que la més important és:

El pessimisme i queixar-se per si sol, no serveix de res.

Però és que un optimisme cec, i sempre veure el costat bo de les coses tota l'estona, tampoc.

Potser el que toca, és veure les coses tal com són.

Ser realistes.

I no quedar-se aquí, sinó que també ser activista, responsabilitzar-nos de la part que ens pertoca i canviar el que estigui en les nostres mans.

Així que no, no t'estic demanant que ho acceptis tot i siguis un vegetal.