Temps de lectura: 5 minuts

Ahir vaig escriure aquest poema:

Per si no s’entén: mai he sigut gaire constant en res. Ara, en canvi, ho vull ser. Vull construir un futur i sé que sense constància és impossible fer grans coses.

Què passa? Que no sempre aconsegueixo ser constant. Aquesta és la meva gran creu personal.

Estic segur que si mires dins teu, amb sinceritat i procurant de no enganyar-te, tu també saps quina és la creu que més et doblega.

Un tema que t’afecta d’una manera aguda i personal. Una creu que arrossegues des de fa temps. Una creu que fa que t'arrosseguis.

Avui em permetreu que aquesta publicació la faci per mi. De forma egoista, com a recordatori. M’explicaré una història a mi mateix. Recordant el valor de la constància.

Perquè en aquells dies que la creu pesi més.

Pugui retornar aquí.

Un dau de moltes cares.

Vull que tu i jo fem una cosa. Et proposo un joc mental.

Imagina que tu i jo juguem a un joc de llançar daus.

Un dels dos té un dau de 20 cares. L’altre té un dau de 200 cares.

En cada dau, només una cara és verda i la resta són totes vermelles.

L’objectiu del joc? Senzill. Aconseguir que surti la cara verda tantes vegades com sigui possible.

Hi ha molt poques normes en aquest joc.

1. Ni tu ni jo, sabem quin dau ens ha tocat.

2. Només pots tirar el dau i veure si et surt vermell o verd.

3. Si et surt verd, enhorabona, una de les cares vermelles es torna verda i pots llançar de nou.

4. Si et surt vermell, no passa res i pots tornar a tirar el dau.

5. El joc acaba quan deixes de llançar el dau. Si deixes de llançar, perds.

Ara imagina’t que comencem a jugar. Tots dos comencem a tirar el dau. Jo em fixo en tu, en el que fas i els resultats que estàs obtenint.

Et surt vermell? Agafes tranquil·lament el dau i el llances de nou.

Et surt verd? Fas exactament el mateix. Agafes el dau i el llances de nou.

Una cosa està clara, no? Com més cops llencis el dau, més verd serà el teu dau.

Al principi, quasi sempre et surt vermell i és només de tant en tant que tens la sort de veure aparèixer una cara verda. Però a mesura que passa el temps, més cares vermelles es tornen verdes.

Amb prou llançaments, la situació es capgira. Que surti verd deixa de ser l’excepció per convertir-se en la norma.

Cada cop veig que t’ho passes millor jugant al joc.

Però què faig jo mentre tu has estat llençant el dau?

Jo només he llençat el dau unes quantes vegades i m’ha sortit vermell cada cop.

Et miro de reüll i et dic amb cara amarga:

— Segur que t’ha tocat el dau de només 20 cares i jo tinc el de 200. Si no, és impossible que a tu ja et vagin sortint verds i a mi encara no.

(I encara que potser és veritat, també has llençat el dau moltes més vegades que jo)

En qualsevol cas, continuo llançant el dau unes quantes vegades més i tot i la meva frustració, finalment em surt verd. En comptes d’alegrar-me dic:

— Quina puta merda tu. Tots aquests esforços només per això? Quants cops més l’hauré de llençar abans no em torni a tocar verd?

(Tot i que tots dos sabem que m’he passat més estona mirant com jugaves tu i queixant-me del meu dau que realment llençant-lo.)

Mentrestant, tu continues llençant el dau sense fer cas als meus comentaris.

I agafes una bona ratxa on cada cop que tires, et surt verd.

I jo dic:

— Tu! És molt més fàcil per a tu, segur que t’ha tocat el dau bo. Aquest joc és una merda. Està trucat.

I deixo de jugar.  

Qui creus que tenia el dau amb 20 cares? I el de 200 cares?

Si entès el joc. I no dic entendre el joc de forma superficial, dic de forma profunda. T’hauràs adonat que un cop has llençat prou vegades el dau, és igual amb quin dels dos daus hagis començat.

Amb el dau de 20 cares, segurament sortirà verd abans. Clar.

I amb el dau de 200 cares, segurament tardaràs més temps a aconseguir-ho.

Però, una cosa està clara. Qualsevol dau que tingui com a mínim UNA cara verda, pot aconseguir més cares verdes.

Només amb una condició. Que llencis el dau.

Cada dau aconsegueix la seva ratxa verda quan has jugat suficients vegades

Tots nosaltres tenim un dau de moltes cares. I mirant als altres jugadors, no tens ni idea d’amb quin dau van començar o si és el seu llançament número 100 o el número 100.000. No saps com de "bons" són els altres jugadors quan comencen, només pots veure com de bé els va ara.

Però, si entens el joc, també saps que no importa.

Uns quants comencen a jugar aviat. Altres comencen molt més tard.

D’altres es queden a la banda queixant-se de la sort que tenen els altres jugadors. Mirant com juguen els altres, però sense tirar mai el seu dau.

I no dic que no. Hi ha gent que neix amb un dau de 600.000 cares i no podria ser més injust. Però també sé que els que juguen també són els únics que poden augmentar la seva sort. Per una senzilla raó.

Quan surt vermell, llancen de nou.

Hi ha tantes coses a la vida que són així...

No saps si funcionarà fins que ho proves. I quan comencis, el més probable és que treguis prou vermell per a començar un partit comunista. Però si ho proves prou vegades, és poc probable que no et surti ni un cop verd.

I quan funcioni, tindràs més probabilitats de treure verd un altre cop. Com més ho facis, més fàcil serà.

Comences a entendre el joc? No importa quants jugadors hi hagi ni el nombre de cares del dau que t’han donat, hi ha dues veritats úniques:

1. Com més vegades llancis, millor t’anirà.

2. Si deixes de llançar, perds.

No pots perdre si no deixes de llançar.